Todas las noches de un día és un text signat per Alberto Conejero que es va alçar com a guanyador del III Certamen Jesús Campos organitzat per l’AAT el 2015. Al novembre d’aquest mateix any va arribar a les meves mans i recordo haver-ho devorat tan ràpid que vaig haver de fer una altra lectura per poder digerir tota la vida que hi havia al procés d’escriptura. Vaig quedar tan captivada per la trama, que veure-ho muntat, em produïa moltíssima inquietud per la dificultat que comportava traslladar l’hermetisme del text, la seva cadència i sobretot el contingut poètic del mateix. L’encarregat d’aquesta àrdua tasca és Luis Luque, qui, de manera molt natural, converteix la funció en un goig per als sentits.
Parafrasejant el dramaturg, «Todas las noches de un día és una història d’amor sobre la incapacitat d’estimar». L’acció transcorre en el present en un hivernacle en què Samuel (Carmelo Gómez) és interrogat per la policia després de la desaparició de Silvia (Ana Torrent). Un dia és el que dura la seva declaració i en aquesta línia del present recorda totes les nits que va passar amb ella. Resulta molt curiós com el personatge més real que és la figura del policia, és la que no es veu, i el de la Sílvia, més irreal, sí. Des del meu punt de vista em sembla excel·lent la juxtaposició de cossos en escena escollida per Luque, que d’aquesta manera aconsegueix relegar el paper de policia a tots els espectadors que vam assistir a la funció.
Luque ha sabut interpretar la lluita simbòlica entre la llum i la foscor del cicle de les plantes perquè la trobada dels protagonistes en realitat és llum intentant esquivar la foscor. Això també podem veure-ho en el quadre de llums representant el passat enfosquit i el present lluminós i colorit. Deixa que el muntatge respiri de la poètica del text sense allunyar de la realitat i aconsegueix relatar les coses més sòrdides sense que deixin de semblar belles.
Totes les nits d’un dia és una obra en la qual el temps és una de les columnes vertebrals del text. Temps que s’ha oblidat dels nostres protagonistes convertint-los en dos éssers turmentats que s’han posat a una de les seves ribes bé com acte de resistència o bé com un sacrifici.
Encara que l’elecció dels intèrprets, a priori, no em semblava encertada, potser com a conseqüència de la lectura del text, he de reconèixer que veure’ls en escena és un delit absolut. Tots dos, dibuixen amb una naturalitat sorprenent l’arc dels seus personatges que permet a l’espectador veure l’evolució dels mateixos.
La resta d’elements, com l’escenografia, obra de Mónica Boromello, i la música, creació de Luis Miguel Cobo, troben la proporció àuria per convertir l’hivernacle en un lloc on es conrea la bellesa inútilment i es reclama la bellesa de la paraula i en el qual la música cobra molt protagonisme. És una funció que parla del silenci i que ens obliga a escoltar les plantes.