Agradi més o menys, no hi ha dubte que Rent es va convertir als anys 90 en tot un referent del teatre musical contemporani que ha influenciat al gènere des de la seva estrena. El seu autor, Jonathan Larson, va morir el mateix dia que van començar les seves representacions, rebent elogis que arriben fins a l’actualitat i els quals no va arribar a conèixer. De fet, l’obra que podem veure aquests dies al Teatre Gaudí va ser gestada aproximadament per les mateixes dates que Rent i, malgrat que no va arribar a tenir la mateixa repercusió, es tracta d’un musical de petit format força interessant, el qual mira a fons dins del seu personatge a l’hora de plantejar la seva història.
Es tracta d’un musical autobiogràfic en el qual podem veure les pors i pressions d’un jove que intenta escriure un gran musical i que s’enfronta a les diferents situacions d’incertesa pròpies de la seva edat. De fet, els temes musicals transmeten la força dels sentiments del protagonista a ritme de música rock, la qual sona de forma potent atrapant-nos dins del món intern del protagonista. No obstant, trobo que en ocasions precisament aquest món acaba per menjar-se una mica el propi musical, perdent-se en si mateix i fent que pugui costar de connectar amb ell. Malgrat això, s’agraeix la valentia de l’autor al tractar la història de forma sincera i cal dir que, un cop connectes, l’espectacle es fa disfrutable.
Nota: la funció a la que vaig assistir actuaven els dos covers, els quals defensaven correctament els seus papers. A més, aquest dia van haver diversos problemes de so que dificultaven el seguiment de l’obra, fent tot plegat que em sigui difícil valorar plenament l’espectacle.