És habitual que els actors passin llargs períodes sense feina en els que és habitual cultivar aficions, fer cursos de reciclatge actoral o posar-se a fer cervesa i pa de forma artesanal, però també hi ha el cas d’actors que en períodes de sequera actoral, decideixen prendre les rendes de la seva vida i escriure obres teatrals que mai saben si podran realitzar.
Aquest també va ser el cas del britànic Richard O’Brien, que ja havia girat amb musicals com Hair o Jesus Christ Superstar al West End que en veure com a poc a poc s’esvaïa la popularitat del gènere musical del glam-rock que tantes alegries li havia donat, va decidir donar-li una mica més de vida amb les seves cançons i una astracanada història plagada de referències del cinema clàssic de sèrie B i fantàstic que tant adorava, des de Plan 9 from Outer Space, amb un embogit Bela Lugosi en el seu darrer paper, la roba esguerrada de Fay Wray a King Kong fins a The Day of The Triffids, fent mencio a Jeanette Scott en el seu paper de més renom. Amanit, a més, amb un seguit de referències eròtiques i homoeròtiques que mencionaven a Lili St. Cyr (Que Déu la beneeixi!), la roba interior d’en Flash Gordon.
El glam-rock permetia a O’Brien, segons va afirmar en entrevistes posteriors, ser qui era, amb aquelles poderoses guitarres i aquells crits en falset, no permetria que, almenys, ell tingués la darrera rèplica en tot aquest afer. El que ningú imaginava és que això fos del tot possible i que, amb el temps, el creador de The Rocky Horror Show la fes tan i tan grossa.
La sala petita del Royal Court Theatre, encarada més al teatre experimental, és la que va donar a llum The Rocky Horror Show, va ser oberta el 1969, i que fins al moment havia estat abans el galliner de la sala principal, que havia donat llum a les obres de John Osborne com Look Back in Anger (que anys després els Oasis van decidir que potser no s’havia de mirar amb aquesta ràbia enrere) o A Patriot for me. Aquesta sala petita va ser també la que va donar a llum només un any abans de l’estrena de The Rocky Horror Show, l’Owners, el primer gran èxit de Caryl Churchill.
La crítica del 23 de juny de 1973 a The Guardian afirmava: «tot i que ser reticent a les reinterpretacions camp de pel·lícules antigues, perquè sovint aquestes impliquen un sentiment de superioritat cultural del tot injustificat. Però aquest espectacle m’ha captivat completament perquè aconsegueix la rara gesta de ser enginyós i eròtic alhora. Lidia amb un parell d’innocents virginals que es troben atrapats a dins d’una casa de bojos dirigida per un doctor transsexual…». I és que una vegada embogida la crítica, va ser senzill embogir al públic, i en un curt període de temps, The Rocky Horror Show passà d’una petita sala a un teatre de cinc-centes localitats o s’establí durant més d’un lustre amb aquesta fantasia camp que mai va produir la RKO. Tothom volia veure aquella fantasia camp de melodies enganxoses amb potents guitarres que parlaven de llibertat sexual i poder esdevenir un mateix. Don’t dream it, be it.
L’havien fet ben grossa i en poc temps aquesta fantasia rock’n’roll viatjà a totes bandes, fins i tot l’any 1974, amb encara Franco viu, es va poder veure a Madrid, amb Mayra Gómez Kemp, deu anys abans d’esdevenir la cara més recordada del programa Un, dos, tres; i encara la van fer més grossa quan van aconseguir que van aconseguir enredar a Lou Adler i a Michael White per fer la versió cinematogràfica que acabá distribuint la 20th Century Fox.
Per aquesta versió a la pantalla gran, el The Rocky Horror Show, comptava amb un excel·lent Tim Curry que repetia en el seu paper, juntament amb Patricia Quinn, Little Nell i el mateix O’Brien, afegint-hi a una desconegudísima Susan Sarandon, un Barry Bostwick acabat de triomfar a Broadway amb Grease i un jove intèrpret de musicals conegut com a Meatloaf que al cap de poc va deixar-se tocar per les wagnerianes mans d’en Jim Steinman per fer un dels discos més venuts de la història, el Bat Out Of Hell i els seus 43.000.000 de còpies venudes. Tot indicava que aquesta pel·lícula havia de ser un èxit, però no ho va ser. I aquesta va ser ràpidament relegada al cinema de mitjanit. I és aquí quan va començar la llegenda de The Rocky Horror Show. El cinema de mitjanit era el lloc idoni per les pel·lícules de reestrena, dels borratxos i de cridar barrabassades a la pantalla quan algú es creia prou graciós per dir la seva.
I tot el seu -encara- escàs èxit comercial, la gent anava al cinema a veure-la, i a poc a poc esdevingué, en les pantalles novaiorqueses, un èxit constant, on la gent començava a dir sempre la seva. Però no va ser fins al 1977 que va arribar, un dissabte de finals de gener, en Sal Piro. Un professor d’escola catòlica i teòleg que canvià la vida a milions de persones volent posar ordre a tot allò que veia que feia i deia la gent al cinema, creant així, el mateix 1977, el club de fans oficials de Rocky Horror del qual n’ha estat president fins a la seva mort aquest any 2023, donant peu a l’aparició dels shadowcasts, organitzant trobades i convencions, i donant un sentit, a través d’extenses xerrades amb Richard O’Brien, el seu equip creatiu i repartiment.
A partir d’aquí, la segona història d’aquest la coneixem, ja al mateix Fame de 1980 d’Alan Parker, veiem als estudiants de The High School of Performing Arts, anant de camí a una projecció de The Rocky Horror Picture Show, i tothom que no ho coneixia encara, ho va voler imitar, multiplicant-se les projeccions i els shadowcasts arreu del món. Fins i tot O’Brien intentà fer una segona part el 1981 amb Shock Treatment, amb ell mateix i Little Nell i Patricia Quinn, però no va funcionar. Les cançons, com sempre, eren esplèndides i l’argument del tot desmanegat i absurd, però la gent només volia i vol Rocky.
I ja han passat cinquanta anys d’aquest somni, i com diu Carlotta Campion al sondheimià Follies: “I’m still here”.
The Rocky Horror Show està viu, ben viu. Ha passat de cert marginalisme a ser, per a molts, pedra angular del que anomenem cultura pop, tot i que també de la subcultura, del queer, del gòtic, del cinema, de tot. Absolutament de tot. I tot que no és un muntatge habitual a les nostres cartelleres, des del seu naixement el 1973, i que és per a això mateix que ens visita la producció londinenca del 50è aniversari, només s’ha pogut veure el 1977 al Teatre Romea amb l’Oriol Tramvia i la Maria Cinta molt temps abans del seu Ràdio Capvespre sota la direcció de Ventura Pons i gairebé vint anys després al Teatre Arnau amb direcció de Ricard Reguant, bé és cert que durant anys diversos agitadors horrorites han creat els seus shadowcasts, el període 1996-1998 al Cinema Teatre de l’Eixample o una desena d’anys després als Cinemes Girona, que feien passis de la versió cinematogràfica amb participació del públic i amb shadowcast, veure representat en escena allò mateix que s’està projectant a la pantalla.
El que és -també- habitual, gairebé de forma mensual i sense shadowcast, és veure la projecció del Phenomena amb alguns horrorites cridant barrabassades a la pantalla, entre ells, l’aquí signant. Que professa admiració i devoció des de ja fa -gairebé- trenta anys. Però aquí tenim el viu i el directe, i és millor que tot això, és millor que qualsevol record o, fins i tot, la pel·lícula.
El que tenim aquests dies a Barcelona és l’espectacle arribat des del West End iniciant aquí, aquesta gira europea del 50è aniversari que celebrem amb absoluta devoció.
L’espectacle és ràpid i directe. Coneixen a la perfecció les formes i saben al que van i què és el que volem, tant i que quan ens n’adonem ja entonem, gairebé, l’I’m going home, perquè tot haver-hi entreacte, aquest The Rocky Horror Show no ens treva ni pau en cap moment. Ningú la vol i ningú l’ha demanat i és per a això que ens deixa esmaperduts.
El tàndem de Brad i Janet, Haley Flaherty i Richard Meek, funciona a la perfecció, la bleda parella d’enamorats que passaran mil i una en arribar a la casa d’en Frankenstein i que es deixaran seduir, a poc a poc, pel ritme pèlvic dels transilvans. Un Narrador, Fionán O’Carroll, que juga com vol amb el públic i aquest li respon, de la mateixa manera que fan Kristian Lavercombe, com a Riff Raff, Suzie McAdam, com a Magenta, i Darcy Findem com a Columbia. Un imponent, que sovint ens remet a la veu de Tim Curry, Stephen Webb com a Frank’n’Further. La sorprenent veu de Joe Allen com a Eddie/Dr. Everett Scott i el no menys important, perquè dona veu a l’espectacle i riem d’allò més bé, Rocky, en la pell d’en Ben Westhead. A partir d’aquí, els meravellosos transilvans/phantoms, que no paren quiets en cap moment i que, gràcies a la caracterització, en més d’una vegada creiem veure a la mateixa Imogen Claire, Kimi Wong o a Perry Bedden. Esdevenint una autèntica fantasia de teddy boys i teddy girls de galàctica sexualitat que ens deixen captivats a cada passa de ball que donen. Només volem tornar i una vegada rere una altra a la mansió del doctor Frank’n’Further, una vegada allà ja dependrà d’ell la medicina que ens vulgui donar. Però, igual que la Columbia, esdevenim addictes d’aquest ball. Perdre-s’ho és un autèntic pecat, i tot que ens agradi pecar, aquest és l’únic pecat imperdonable, perquè veurem el nou firmament del West End i veurem el Rocky Horror a un volum alt i a un ritme més que trepidant. Cap horrorita s’ho hauria de perdre. Els encara no-iniciats i/o verges, tampoc.
The Rocky Horror Show és testimoni d’un món que ja fa massa anys que es va extingir, però que encara anhelem la seva tornada. És possible que el fenomen que aquest musical representa i les seves múltiples encarnacions teatrals siguin l’única manera que tenim de portar-lo de nou al món, sempre que no ballem el sempre idoni i necessari Time Warp perquè tot torni a posar-se a dret i retornar a aquella dolça Transexual-land de la nit, per cantar i ballar els seus foscos cors.
