Un espectacle construït per a provocar el riure en l’espectador, una paròdia de concert apte precisament per gent que no acostumada a assistir a les sales de concerts.
Ezequiel Casamada, Miquel Cobos i Albert Mora són els tenors, Adrià Aguilera els acompanya al piano i descobrirem que també voldria cantar.
Un concert de tres egos enormes que lluiten per aconseguir l’aplaudiment més sonor del públic. Cada un d’ells vol sobresortir per sobre dels altres dos. Jocs d’entrades i sortides, amb faristols que pugen i baixen, llums traïdores, canvis de partitures, …. un tipus de gag que nosaltres creiem, ja està massa explotat, però veient la reacció del públic, tenen el seu efecte.
Situacions còmiques que provoquen en alguna espectadora riallades contínues, que a nosaltres ens semblen exagerades, perquè únicament ens fan somriure en algun moment molt puntual.
Ens costa d’entrar en aquest tipus d’humor tan bàsic i en algun moment creiem que ens hem equivocat d’espectacle; de fet la nostra intuïció ja ens ho deia, però veient l’èxit de públic i les contínues pròrrogues, ens va fer plantejar venir a veure’l.
Una posada en escena que busca les situacions còmiques continuadament des del minut zero. Pel que fa a les composicions, àries molt conegudes… lògicament les més populars, napolitanes, èxits de musicals de Broadway, alguna sarsuela, també algun desafinament voluntari o no…. i fins i tot acaben fent cantar al públic …
Un espectacle que aconsegueix sens dubte fer passar una bona estona a la gran majoria del públic, però amb el que malauradament no hem connectat gaire i ens ha deixat una mica freds. No és que l’espectacle no tingui qualitat, perquè està pensat per apropar la música «culta» al gran públic i segurament ho aconsegueix en bona mesura, però nosaltres esperàvem molt més.
Si voleu veure la ressenya original, només heu de clicar en aquest ENLLAÇ