Tenors

 

No us podeu perdre l’espectacle “TENORS” , un espectacle còmic musical que es pot veure a la sala La Claca del Teatre Gaudí fins el 12 de novembre.

Es tracta d’una proposta molt i molt divertida i del tot imprescindible. Una proposta que s’agraeix, perquè et fa oblidar per uns instants tot el que està passant al nostre voltant.

És un no parar de riure !!!. Al menys és el que a mi m’ha passat avui. Feia temps que no reia tant, ni amb tantes ganes.

“Tenors” és una idea original de Miquel Cobos i Ezequiel Casamada i dramatúrgia de Toni Sans, Albert Mora, Ezequiel Casamada i Miquel Cobos.

La direcció escènica la signa Toni Sans i la direcció musical, Daniel Garcia, Adrià Aguilera, Toni Sans, Albert Mora, Ezequiel Casamada i Miquel Cobos.

Interpretada per tres excel·lents tenors l’Ezequiel Casamada, en Miquel Cobos i l’Albert Mora, acompanyats  al piano per l’Adrià Aguilera o Dani Garcia.

Aquesta vegada no us explicaré de que va l’espectacle, penso que és millor que ho descobriu per vosaltres mateixos. Tan sols us diré que a part d’escoltar a tres grans tenors, descobrireu tres grans còmics.

Només em queda dir gràcies, gràcies, gràcies. Ho necessitava.

Per cert ... Jo repetiré !!!

Me gusta la ópera y me temía lo peor. No podría resistir ni media burla de mis arias preferidas. Me habían hablado muy bien e hice el esfuerzo de darle una oportunidad. En el fondo quería comprobar lo que ya pensaba: no me gustan las obras de humor cuya pretensión es pasar un buen rato una noche de sábado.

Cuando sonaron los primeros acordes de “Una furtiva lagrima” de L’elisir d’amore con la sorprendente voz de tenor de Toni Viñals me quedé helada. Seguí emocionándome con “E lucevan le stelle”del final de la Tosca por Miquel Cobos o los tres juntos cantando la romanza “Je crois entendre encore” de Les Chasseurs de perles. Lo acompañaban todo con bromas elegantes que no te impedían escuchar las tres estupendas voces.

El humor fue in crescendo y te hacía ir entrando paulatinamente en una obra en la que participabas sin haberlo querido.

El gag del pianista (Gustavo Llull) que llega tarde a la representación, que se va cambiando detrás del piano y que sale en calzoncillos y calcetines a saludar por exigencia de los tenores, ya fue el principio de mi aceptación.

A partir de aquí ya no podías hacer nada más que entrar y dejarte llevar por las canciones napolitanas y populares de todo el mundo. Sin quererlo, acabé cantando con el público animados por los tenores. Era imposible resistirse.

Nos han sorprendido: las voces líricas más que correctas de Toni Viñals, Miquel Cobos y Ezequiel Casamada; la actuación y expresión de un actor que ya conocíamos, Toni Viñals; la capacidad actoral de Gustavo Llull a quien ya conocíamos como gran pianista.

No nos ha sorprendido que lleven dos años en diferentes salas agotando localidades.

Un espectacle construït per a provocar el riure en l'espectador, una paròdia de concert apte precisament per gent que no acostumada a assistir a les sales de concerts.

Ezequiel Casamada, Miquel Cobos i Albert Mora són els tenors, Adrià Aguilera els acompanya al piano i descobrirem que també voldria cantar.

Un concert de tres egos enormes que lluiten per aconseguir l'aplaudiment més sonor del públic. Cada un d'ells vol sobresortir per sobre dels altres dos. Jocs d'entrades i sortides, amb faristols que pugen i baixen, llums traïdores, canvis de partitures, .... un tipus de gag que nosaltres creiem, ja està massa explotat, però veient la reacció del públic, tenen el seu efecte.

Situacions còmiques que provoquen en alguna espectadora riallades contínues, que a nosaltres ens semblen exagerades, perquè únicament ens fan somriure en algun moment molt puntual.

Ens costa d'entrar en aquest tipus d'humor tan bàsic i en algun moment creiem que ens hem equivocat d'espectacle; de fet la nostra intuïció ja ens ho deia, però veient l'èxit de públic i les contínues pròrrogues, ens va fer plantejar venir a veure'l.

Una posada en escena que busca les situacions còmiques continuadament des del minut zero. Pel que fa a les composicions, àries molt conegudes... lògicament les més populars, napolitanes, èxits de musicals de Broadway, alguna sarsuela, també algun desafinament voluntari o no.... i fins i tot acaben fent cantar al públic ...

Un espectacle que aconsegueix sens dubte fer passar una bona estona a la gran majoria del públic, però amb el que malauradament no hem connectat gaire i ens ha deixat una mica freds. No és que l'espectacle no tingui qualitat, perquè està pensat per apropar la música "culta" al gran públic i segurament ho aconsegueix en bona mesura, però nosaltres esperàvem molt més.

Si voleu veure la ressenya original, només heu de clicar en aquest ENLLAÇ