Una magnífica producció de Josep Maria Miró dirigida per Xavier Albertí i amb un extraordinari elenc actoral. Tal com ens van explicar a la roda de premsa, TEMPS SALVATGE ha estat escrita expressament per a ser representada a la Sala Gran del TNC.
Josep María Miró ens té acostumats a textos pensats per a espais petits i en formats més íntims, que el que ens ofereix en aquesta ocasió. Nosaltres hem pogut veure i comentar en aquest espai “Olvidémonos de ser turistas”, “Nerium Park”, “El principi d’Arquimedes”, “Fum” i “Gang Bang”.
Josep Maria Miró és molt hàbil en la creació de situacions carregades de misteri i excel·lent en posar de manifest sentiments com la por i la desconfiança dels uns vers els altres.
TEMPS SALVATGE ens situa en una comunitat de veïns que viu atemorida per unes pintades amenaçadores. La Ivana, extraordinària Laia Manzanares, una jove de 17 anys que acaba d’arribar a la comunitat, enrareix la convivència d’unes persones que necessiten fabricar un enemic exterior per enfrontar-se a les seves pors més intimes.
Una noia que els hi pregunta una vegada i una altra … Aquest és un lloc bonic per viure ?
Una proposta que ens va presentant la vida de quatre parelles, que viuen en els pisos de la comunitat que comparteixen. La Mercè (Carme Elías) i l’Ernest (Manel Barceló), l’Helena (Alicia González Laá) i l’Hector (Borja Espinosa), la Raquel (Miriam Iscla) i la Tau (Sara Espígul) i la formada per la Berta (Marina Gatell) i el Santi (Eduard Farelo).
Una posada en escena arriscada i difícil amb una gran i espectacular escenografia de Lluc Castells en la que veiem alhora els 4 apartaments on hi viuen les quatre parelles. Vides creuades, secrets compartits, i la por que s’escola per les finestres, per les escales, per les portes mal tancades, pel reflex del vidre de les cases veïnes, per les trucades no respostes, pels mòbils que no deixen de sonar, per les pintades a les parets, …..
Un escenari on veiem també diferents espais, el bosc proper a la urbanització, el pavelló esportiu del poble on s’ha de celebrar una gran festa, la piscina de la comunitat, …
Amb l’aparició de les pintades amb missatges amenaçadors, s’apoderarà de la població una espiral de por, suposicions i violència que no només trasbalsarà la vida rutinària dels seus habitants, sinó que acabarà pertorbant greument les seves normes de convivència. L’únic personatge que intenta frenar aquestes pors infundades és la Raquel, protagonitzat per la Miriam Iscla, que actua com a contrapunt i que malauradament no aconsegueix obtenir els resultats esperats.
Una tensió dramàtica que va augmentant a mesura que avança l’obra i on els personatges distorsionadors de la pau de la comunitat, prenen rellevància fins a ser percebuts com a perills que cal allunyar, d’una banda la Ivana que qüestiona aquesta harmonia a la recerca d’una veritat que tothom vol enterrar, i d’altra banda l’element forà, l’estranger (Malcom McCarthy) que sense dir ni una paraula representa la por a tot allò que ens és desconegut.
Cal destacar, i així ens ho van indicar a la roda de premsa, la importància del vestuari de Maria Araujo, amb intensos colors inicials que s’aniran diluint en colors apagats i més foscos i que es tradueixen en fins a 82 canvis de vestuari.
La música està composta pel mateix Xavier Albertí i ha estat interpretada pel Quàrtic String Quartet i enregistrada per Oido Estudio.
Aquest TEMPS SALVATGE ens exigeix «PARAR», per poder analitzar amb calma el que ens està passant per poder-nos reconèixer a nosaltres mateixos i tornar a començar si realment desitgem viure en una societat en què paga la pena viure. Amb aquest sentit està escrit l’extraordinari monòleg final de la Raquel, on intenta fer reflexionar als espectadors i que no se’n vagin a casa amb tots els «deures» fets; un monòleg que acaba amb dues frases contundents «Tinc la sensació que el món s’ha tornat incomprensible» ….. «Fins quan haurem de suportar aquest temps salvatge??»
Una proposta que planteja molts interrogants ètics sobre la convivència i el respecte a la llibertat i ens proposa plantejar-nos que ens fa por o millor, qui ens fa por en la nostra societat?, els que vénen de fora??, o potser hem de tenir por de nosaltres mateixos ??, de què ens hem de protegir??, perquè percebem com una amenaça als estrangers que volen viure a la nostra comunitat ??, i si resulta que tenim l’enemic dins de casa ??
Cal aclarir, que el tema de la violació col·lectiva no és en cap cas voler-se aprofitar dels esdeveniments actuals, ja que Miró fa dos anys que va escriure la dramatúrgia d’aquesta proposta. A vegades, malauradament resulta que la realitat supera amb escreix la ficció.
Un gran muntatge escènic amb una excel.lent direcció i unes magnífiques interpretacions, que paga la pena veure, malgrat la duresa d’alguns moments i el neguit que s’apodera de nosaltres.
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ