Les T de teatre celebren el seu 25è aniversari i ho fan com ho han fet al llarg de tots aquests anys, es a dir, rodejant-se de dramaturgs i directors potents que recolzen les seves propostes. És cart que poden agradar més o menys, però el que no es pot obviar és que es tracta d’una companyia que continua arrossegant gent a les platees dels teatres, la qual cosa per si sola ja té molt de mèrit després de tants anys, sense oblidar el segell personal que han aportat.
En aquesta ocasió, ens porten un drama farcit de tocs d’humor que gira al voltant del dolor i en com aquest es gestiona amb el pas del temps. Personalment, trobo que es tracta d’un tema molt interessant del que s’ha sabut trobar una bona història que ajudi a plasmar-lo de forma entenedora i amena. En aquest sentit, crec que les històries i els personatges funcionen, però considero que no s’acaba de trobar la millor manera d’arribar a unificar-les, tot fent un nus excessivament dilatat, segurament per la necessitat d’abordar les quatre històries per separat abans que es trobin. És una llàstima, ja que tant el tram inicial com el final funcionen molt bé.
La direcció de Julio Manrique sap jugar de forma atractiva amb l’espai i aporta un hàbil ús de les transicions entre històries, sabent perfectament com integrar-ho tot plegat. A més, com acostuma a fer, ens ofereix un interessant ús de l’audiovisual que aporta modernitat i ritme a l’espectacle, com també ho fa l’encertada escenografia. Sens dubte, l’espectacle és una bona forma de celebrar l’aniversari de la companyia, la qual en lloc d’apostar per un «grans èxits», com ho fan moltes o com ho van fer elles mateixes per celebrar els quinze anys, han triat fer una cosa nova. Un reflex del camí que vol seguir la companyia, que enlloc de viure del passat aposta per un present que mira cap endevant i que vol seguir construint. Per molt anys!