Diguem-ho a boca de canó: Adrià Aubert i Els Pirates han llegit bé Somni d’una nit d’estiu, i han decidit enfasitzar-ne l’allò més lúdic i més extrapolable al segle XXI, això és la caricaturització (en el millor dels sentits) d’una sèrie de conductes associades a la passió. Gelos, obsessions, comportaments neuròtics, distorsions de la voluntat, pèrdua temporal dels sentits…
L’improbable, en aquest cas, el creuament afectiu entre món sobrenatural i l’humà, esdevé còmic, esdevé graciós, i sí!, que bé que senta anar de festa al teatre, anar-hi per enamorar-se del primer que passa, per a celebrar que estem junts gaudint amb la història que ens explica un altre, i que d’aquesta història en som protagonistes potencials, i que som tan ridículs o divertits o simples o indesxifrables com Helena, Hèrmia, Laura Aubert, Lisandre, Laura Pau…
I per si tot això fos poc, als que ens enamorem sovint del teatre, o al teatre, ens regalen una giragonsa metateatrera en què els estrambòtics integrants de la companyia teatral que actua a les noces de Teseu i Hipòlita recorden molt sospitosament alguna companyia barcelonina actual de la que algun dels actors del repartiment n’ha format part: l’autoparòdia com a exercici necessari de posar-se en dubte un mateix, encara que sigui mitjançant la reducció a l’absurd.
Les actrius i els actors d’El somni duen a terme una celebració per a la qual semblen haver estat dissenyats per defecte. Laura Aubert és una mena de creuament diabòlic entre Mary Santpere (no em digueu que no ho havíeu pensat), i Rosa Maria Sardà que arramba amb tot, que domina el tempo i ens fa anar per on vol quam vol. Ricard Farré, tocat per la vareta màgica que atorga el do de fer-nos riure, que tan poca gent té i que tants s’ho pensen que el tenen.
Doncs sí, a La Seca aquests dies hi ha festa, la festa del teatre, aquelles festes en les que acabes enamoran-te del primer que passa, i si tens sort, i concedeixes a Puck les teves mans, potser, fins i tot, del teatre!