El concepte de “somni americà”, tan instal·lat i universalitzat avui en dia, va néixer als Estats Units durant l’esplendor econòmic i social dels anys 20. Basat en l’èxit individual assolit amb el treball dur i l’escalada social, no va trigar a tenir una cara fosca quan, a partir del crac borsari de 1929, va començar el que es denomina com la Gran Depressió, convertint tot el triomfalisme ianqui en un llast psicològic massa pesat per a milers de persones. Construït a partir de textos d’autors nord-americans com Arthur Miller, Eugene O’Neill, John Steinbeck o Tennessee Williams, entre d’altres, Oriol Tarrasón ha creat un univers força decadent recopilant testimonis de personatges que representen aquesta frustració vital i laboral. El dolorós pas de la glòria a la precarietat nacional del qual aquest grup de marginats en són víctimes serveix de perfecta analogia per la situació emocional en la qual es troben els ciutadans del nostre país avui en dia. En aquest sentit, la concepció de l’espectacle és molt encertada; conté escenes veritablement valuoses i textos molt ben escollits que, pel públic actual, poden resultar molt emotives i reveladores. No obstant això, el conjunt de la proposta resulta massa desigual. La línia narrativa és dèbil i, per tant, el ritme té daltabaixos dels quals cada vegada, segons avança, remunta amb més dificultat. Els actors, però, fan una bona feina interpretativa i la combinació de drama, humor i alguna pinzellada d’intriga salven una obra de la qual es podia haver tret millor partit, tot i que, per moments, funciona molt bé.
¡Enlace copiado!