“Sólo creo en el fuego. Vida. Fuego. Estando yo misma en llamas enciendo a otros. Jamás muerte. Fuego y vida” -Anaïs Nin-
La Badabadoc Teatre comença temporada amb la companyia barcelonina Los Prometidos, i l’obra “Sólo creo en el fuego”, escrita, dirigida i interpretada per l’Ángela Palacios i Carlos Martín-Peñasco. Es tracta d’una peça de teatre experimental, un joc escènic constant entre els actors Ángela Palacios i Carlos Martín-Peñasco, i la relació entre els dos personatges als que interpreten, amb uns canvis de ritme carregats d’humor, necessaris per trencar una mica la intensitat de la història.
“Sólo creo en el fuego” és una peça biogràfica que va des del moment en que els literats són amants, fins al París del 1931; creada a partir dels textos que procedeixen dels Diaris d’Anaïs Nin, d’algunes de les novel·les de l’autor nord-americà Henry Miller i de les cartes escrites entre tots dos.
Anys 30.La bohèmia parisenca. Un encontre entre l’autora avantguardista francesa Anaïs Nin (28 anys) i l’escriptor nord americà Henry Miller (40 anys). Una mirada. L’atracció mútua instantània. Seducció. Amants .Erotisme, passió i admiració. Però…els amors tant intensos no estan fets per durar.
“Sólo creo en el fuego” és un espectacle cuidat al mínim detall, text, interpretació, moviment, direcció, il·luminació, música, posada en escena,…
La selecció de textos són extraordinaris. Cartes, diaris, frases celebres, fragments d’obres d’alt contingut eròtic.
Les interpretacions d’Ángela Palacios i Carlos Martín-Peñasco són extraordinàries. Perquè interpretar a Anaïs Nin i Henry Miller, dos personatges gens convencionals, no és ni senzill, ni fàcil d’explicar. Perquè interpretar una relació eròtica sense traspassar els límits de la vulgaritat, no és senzill, ni fàcil d’explicar. Perquè han sigut capaços de transmetre que més enllà d’una relació eròtica- literària, hi ha una història de passió sense límits, un doble despertar, com a dona i com a escriptora, un amor rebel, una admiració mútua, una relació plena de desig, gelosia i enveja, però també una història on l’amistat perdurarà per sempre ( Anaïs va mantenir correspondència amb Miller durant més de dos dècades, recopilades dins el llibre «Una pasión literaria»).
Visualment l’espectacle és extraordinari. La fusió de les imatges dels textos projectades en els cossos dels personatges, i les ombres projectades dins dels textos és visualment preciós.
La música de Max Richter «November» de l’àlbum Memory House, del que s’ha dit: “el mes de novembre pot ser un dels mesos més bojos”, en el que es poden escoltar les notes més altes que un violí pot reproduir, juntament amb el so de les tecles de la màquina d’escriure, és molt simbòlic, perquè és una manera molt metafòrica d’expressar la relació entre tots dos literats. Com l’elecció de la música d’Edith Piaff, un altre dona que va viure una relació secreta amb Marcel Cerdan , l’he trobat genial!!!
Propostes com aquestes, són les que, als que anem sovint al teatre, agraïm. Que ens agradi o no un espectacle no és el més important; per mi l’important és que em sorprenguin, que em transmetin alguna cosa. Això és el que m’agrada del teatre.
No us la perdeu !!!