Carlota Subirós torna a la Sala Petita del TNC amb una obra d’Àngel Guimerà. Ara fa un any ho feia amb “Maria Rosa”, una de les peces teatrals més coneguda i representada del dramaturg català. En aquesta ocasió la Carlota ha triat l’obra “Sol solet”, un dels textos menys coneguts d’aquest autor.
Des de que es va estrenar al Teatre Romea l’any 1905, no se n’havia tornat a fer cap versió fins ara.
“Sol solet” pertany a la segona etapa de l’obra literària d’Àngel Guimerà. De temàtica més contemporània, l’autor focalitza la mirada en drames realistes que fan referència a la problemàtica social en la que viuen les capes més humils de la societat catalana. D’aquesta època destaquen algunes de les seves obres més importants, com “Maria Rosa”, “Terra baixa” i “La filla del mar”.
L’acció passa en un modest hostal d’un poblet català, en l’època present a l’estrena. La posada en escena és fosca, buida i freda. La projecció d’un sol sobre l’espai escènic, i un focus movible dirigit per Laia Duran, són els únics punts d’il·luminació de l’espectacle. El focus de llum persegueix als personatges mentre es mouen per l’espai. L’Alba Pujol es mou per l’escena, ella és la veu que repeteix algunes de les frases del text per remarcar-hi el doble sentit que hi amaguen.
A “Sol solet” es tornen a veure els triangles amorosos que caracteritzen l’obra de Guimerà. Per una banda l’amor passional entre Jon (Javier Beltran) , Hipòlit (Roger Casamajor) i Munda ( Laura Aubert); i per un altra l’amor fraternal entre Jon, Gaetana (Mercè Aránega) i Hipòlit..
Les obres de Guimerà tenen un denominador en comú: portar a l’escenari versions de fets reals, com són les tensions socials del seu temps, fixant la mirada sobretot en les passions amoroses. Passions de caire violent, amb personatges de caràcter fort, turmentats, que es deixen portar pels seus instint més animals i desitjos irreprimibles. Personatges de relacions complexes, fins hi tot immorals però contràriament molt catòlics. Personatges duals, que es mouen entre polaritats; entre el bo i el dolent, entre la llum i la foscor. De fet a l’Hipòlit i en Jon no els podem encasellar dins dels bons o dolents, perquè tots dos són a la vegada el bo i el dolent de l’obra. Tots dos es mouen entre el desig. Tots dos són les dues cares d’una mateixa moneda.
“Sol solet” és un text molt passional, amb molts instants plens de desig ,erotisme i passió. El llenguatge és molt directe, clar i entenedor, ple de registres col·loquials i castellanismes. Un text remarcat per mitges paraules, dobles sentits, insinuacions malicioses i cinisme, on la hipocresia domina tota l’obra. Mentides i veritats per totes bandes.
Guimerà es torna a fixar en les relacions complexes dels éssers humans i en les seves passions, i ho fa mitjançant el penediment i el perdó. Amors obsessius que acaben transformant als personatges per abocant-los a la tragèdia.
L’amor és l’element més significatiu de l’obra. L’amor està per sobre de qualsevol altre aspecte.
“Sol solet” ens fa reflexionar sobre la soledat i els espais més foscos que s’amaguen dins l’ànima dels éssers humans.