“Si mireu el vent d’on ve” és la segona peça teatral de Nell Leyshon, una de les novel·listes i dramaturgues més reconegudes de la literatura britànica actual. Guardonada amb el premi Evening Standard Theatre, “Comfort Me With Apple” es va estrenar per primera vegada en el 2005 al Hampstead Theatre, al barri de Camden (Londres).
Es tracta d’una història ambientada en l’Anglaterra rural de finals dels anys noranta, estructurada en dos actes. Un primer acte ple de preguntes sense resposta, on la informació és retinguda per crear suspens. I un segon acte, on comencem a comprendre la font dels traumes de la família. Però tot i així, al final, queden moltes preguntes sobre el passat de la família sense resoldre’s.
L’obra està protagonitzada per Emma Vilarasau (Irene), Claudia Cos (Linda), Eduard Farelo (Len), Lluís Marquès (Roy) i Laura López (Brenda).
Personatges que estan sota la influència de la mare, una dona que se’ns mostra freda, possessiva, manipuladora i egoista. Personatges que amaguen coses, on tots es necessiten, però no s’acaben de retrobar. Personatges que se senten atrapats dins d’un rol familiar establert. Uns intenten sobreviure i seguir mantenint allò que per tradició els ha tocat viure, altres sobreviure en un món dominat pels homes, i altres intenten trobar el seu lloc dins el nucli familiar.
El muntatge està dirigit per Fernando Bernués i traduït al català per Marc Rosich.
De l’escenografia de Max Glaenzel cal destacar la profunditat de l’espai; un espai que transmet fredor, solitud,…i que empetiteix als seus protagonistes. Una escenografia que indirectament ens mostra lo perduts i allunyats que estan entre ells. Són personatges que ens fan pensar en persones solitàries i perdudes. El contrast dels arbres secs i la foscor de l’espai, amb els colors grocs, verds i vermells de les pomes és d’una bellesa realment indescriptible.
La il·luminació ens regala moments realment poètics i de gran bellesa
No queda clar quina ha estat la causa de la decrepitud de la granja, però el que sí que queda realment clar és l’estat d’ànim dels personatges que hi habiten. En el fons tots ells són víctimes de la repressió rural, i del lligam que porten lligat a l’esquena, una motxilla que porta en el seu interior: el del sentit del deure de seguir mantenint el patrimoni familiar, tot i l’estat de desintegració en que es troben. Com deia Nell Leyshon en una entrevista: «Som el producte del moment i el lloc en el que ens ha tocat viure»
Si m’hagués d’identificar amb algun d’aquests personatges seria amb en Roy. Sé el que és voler escapar i no poder . La obligació, el lligam sentimental, el seguir mantenint allò que possiblement ja ha arribat a la seva fi. Poder començar de nou. Trencar lligams.