Una de les que serà, de ben segur, de les millors propostes de la temporada, tot i ser un text del que en pots predir els fets. De totes maneres, a la primera part surgeixen tot de preguntes de les que esperes que més endavant n’obtinguis les respostes…però no és així. Queden fils sense lligar, potser expressament perquè sigui el propi públic qui posi els lligams de la família.
Des del moment en què l’espectador busca la seva butaca per seure-hi, ja pot entrar al món paral·lel que Fernando Bernués construeix a partir del text de Nell Leyshon, ja que no hi ha teló i la família camperola anglesa seu repartida per la immensitat de l’escenari. Un escenari pràcticament sense final, més enllà de la imaginació de l’espectador que és qui delimita la dimensió dels terrenys, vestits per pomers cap per avall. Les terres de la família, al començar queden apartades de la vista de l’espectador ja que l’escena se situa dins del menjador de la casa i és a la segona part quan el públic esdevé part íntegra dels arbres fruiters. Una escenografia senzilla però grandiosa que no fa empetitir el gran talent de les dues perles interpretatives com són Emma Vilarasau i Eduard Farelo, que té un paper molt difícil d’aconseguir però que l’encara meravellosament. Sí que és cert que tanta brillantor de qualitat interpretativa enlluerna poca naturalitat de la resta de companys d’escena. Si mireu el vent d’on ve deixa entre veure que els humans som com les pomes, dures i arrogants, però quan ens treuen «la pell» sabem obrir el cor i acceptar el que és inevitable.
PD: Si us plau, quan aneu al teatre, apagueu el mòbil!! No sé com dir-ho. Es va haver d’aturar la funció perquè sonava un mòbil… un fet que va despistar als actors i més d’algun espectador li va costar tornar a entrar a la finca de la Irene.