Dues amigues, la Cristina (Blanca Solé) i la Julia (Maite Bassa) parlen sovint de les relacions, comparteixen aficions, comparteixen secrets. Tenen visions diferents dels homes i del que és important o prioritari a la vida.
La Cristina coneix en Marc (Xavier Pàmies), un escriptor propietari d’una llibreria I inicien una relació. Expectatives, inseguretats, pors.
Aquesta incipient relació és l’excusa per fer evident la presència de la nostra veu interior (Montse Bernad), la presència que condiciona les nostres actuacions, aquella presència invisible però que hi és, que sempre hi serà. La persona solitària del racó que tot ho sap. Una presència que representa la por, la inseguretat, la falta d’autoestima, l’orgull, el sentit del ridícul, l’angoixa, la tristesa, ….
Una figura que qüestiona, dificulta o facilita decisions i que és al mateix temps amiga i enemiga, dura i tendra, conciliadora o absolutament intransigent.
Sota la direcció de Roger Ribó, amb una posada en escena senzilla, una acurada il·luminació i una perfecta integració de la música que ha creat i interpreta en directe Albert Martí, ens presenten una peça plena de poesia i delicadesa on totes les interpretacions tenen un pes important.
Un únic element escenogràfic juga un paper brutal a l’acció, un rectangle de fusta que fa de porta, de barra de bar, de balcó o fins i tot de peça de museu. No cal més per deixar jugar a la imaginació i omplir l’escena.
És inevitable sentir-se identificat amb algun dels personatges magníficament dibuixats a escena, o amb algunes de les situacions descrites.
Amb unes interpretacions d’una sensibilitat i tendresa realment encomiables i una excel·lent posada en escena, hem gaudit de nou de l’oportunitat de veure i sentir un treball rodó, una petita obra d’art.
Per veure l’apunt original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ