Aprofitant que aquella mateixa tarda anàvem a veure «Los 39 escalones» a l’Eixample Teatre, vàrem aprofitar per fer «doblete» sense bellugar-nos i anar a veure aquesta proposta, perquè ens va cridar l’atenció de què treballaven dos actors que ens agraden força (Arántzazu Ruiz i Adrià Olay) i que seguim des de fa molt de temps; teníem curiositat de veure’l’s treballar en un registre diferent del que ens tenen acostumats.
Sabíem del cert que aquest no és el nostre tipus de teatre, malgrat que un cop vista reconeixem que SEX ESCAPE és una bona proposta per una part important del públic que omplia la Sala, que almenys permet passar una estona divertida sense mes, i que suposem és el que pretén aquesta proposta.
Una peça teatral escrita i dirigida per Borja Rabanal, un dels quatre responsables de la sala, que ha vist possibilitats d’èxit de públic tractant el tema dels «Room Escape», donant-li una connotació sexual. I ha creat un text que parla de dues parelles d’amics que han quedat per jugar junts una partida al Room Escape més famós de la ciutat.
Una comèdia creada amb la intenció d’entretenir a un determinat tipus d’espectadors, en un joc de situacions equívoques on els quatre protagonistes, aparentment molt ingenus, van descobrint en la parella o en l’amic que no són tan ignorants com a priori aparenten en el tema del sexe.
Amb escenes molt previsibles i una mica exagerades, provoquen el riure en els espectadors que que han vingut a passar-ho bé sense buscar més profunditat en el text.
Les interpretacions estan ajustades perfectament als papers que suposadament han de fer els homes en el camp sexual, mostrant-se més agosarats i experts, que les dones que aparentment «no entenen de sexe».
Arántzazu Ruiz, Dana Cáceres, Adrià Olay i Benjamín Montes, són les dues parelles que han decidit jugar aquesta partida.
Un sorprenent i gran canvi de registre pels dos actors que nosaltres hem vist treballar més sovint en altre tipus de propostes molt més adequades al nostre gust teatral. Arántzazu Ruiz i Adrià Olay als que hem vist en propostes com «Una casa a l’est«, «Quan acabi la nit«, «Historia de mi huida» o «L’hora Blava«.
També havíem vist treballar a la Dana Cáceres a «Entre relatos«.
I de les tres interpretacions, com diria aquella dita, «ni millor ni pitjor … diferent».
El que és evident és que és una proposta que té el seu públic i el mes important … omple la sala.
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ