Tots els estudis de les tragèdies clàssiques han arribat a la conclusió que aquest estil de textos estan marcats per les aventures d’un heroi que s’ha d’enfrontar a algú amb idees oposades i que el desenllaç és incert. En el seu moment «La casa de nines» d’Ibsen va rebre l’etiqueta de «Tragèdia moderna», ja que s’apropava als estàndards establerts dins de la societat del moment. Ara, «Sacarina» es vesteix de tragèdia moderna, on un heroi ha de sobreviure a les adversitats en una societat actual i corrompuda per la precarietat laboral.
La Ruta 40 proposa un joc de mirades i anades i vingudes mil·limètriques on la naturalitat, el ritme i la realitat treuen el cap de la mà de les vides de tres artistes que, com si fos un triangle amorós, s’entrecreuen entre elles per iniciar un combat a la selva. Sota l’atenta mirada dels depredadors i la resta de fauna que forma part de l’ecosistema dels càstings i les oportunitats de feina. La llei del més fort, emmascarada sota la llei del més hàbil, prendrà forma humana i intentarà seduir a aquelles ments banyades de bondat.
El Maldà s’impregna de comèdia servida amb mirades còmplices al públic, que es creu dins d’un bar de copes on els diàlegs condueixen als actors a retratar un sector precari i manipulat pels interessos personals i les afinitats amb els amics de sempre. El compenetrat trident de La Ruta 40 obre els ulls a tota aquella gent que encara és a temps de decidir si vol ser un terròs de sucre que s’impregna d’aquest líquid intensament negre; que acaba desfent-se i caient al fons de la tassa o si es val per si sola. Al cap i a la fi, un missatge poc esperançador per aquells que es volen dedicar al «mundillo».