Què és el que fa que una persona es trenqui? És necessari un trencament físic que esdevingui mental o un trencament mental que esdevingui físic? Més enllà de les malalties neurodegeneratives que fan que els lligams entre cos i ment es trenquin, tot i que el cos no es ressenti de per se si no és per la mateixa mancança d’ús i d’impulsos i la ment és més que conscient que el desig del moviment queda trencat per manca de connexions i no per manca de lucidesa. Els pensaments resten intactes, però el gran conglomerat de neurones queda trencat en mil bocins i fent que així la ment es trenqui més, en veure’s incapaç de ser la ment que era.
A partir d’aquí, podem arribar a rebutjar la vida adulta que ens permet ser autònoms i triar? O és potser la mancança la que fa que s’hagi de desistir en aquesta vida adulta que sempre és massa complicada i en la que no es pot mai defallir?
Rosa i Andrea, un binomi de germanes tant lluminós com fosc en el que l’equilibri es troba en un territori neutral envaït per d’altres: Ells. Qui són ells? Qui són aquests menuts habitants de la foscor que pertorben la pau i quietud d’una de les dues germanes? Quina és aquesta por tan atàvica que fa que l’una i l’altra no puguin estar mai separades?
Rosandrea esdevé una mena de relat de gòtic sureny amb un deix surrealista habitual de l’autor, Angelo Orlando, que va molt més enllà d’un referent clàssic What Ever Happened to Baby Jane? per endinsar-nos en uns matissos més propers al We Have Always Lived in the Castle de Shirley Jackson o el A Rose for Emily de William Faulkner. On tot allò que ens embruixa és sovint la mateixa i perversa condició humana i afecta a les dues protagonistes, Rosa i Andrea, que ens remet a un llunyà poemari de Papers de Versàlia anomenat I l’un sense l’altre no gosa existir.