RIGOLETTO, és una de les obres mestres del compositor italià Giuseppe Verdi; el llibret és de Francesco Maria Piave, basat en l’obra teatral Le roi s’amuse de Victor Hugo. L’argument ens explica la història del bufó de la cort del Ducat de Màntua (nord d’Itàlia), on la seva filla Gilda s’enamora perdudament del faldiller noble, en una relació rebutjada pel seu pare i que desencadena un tràgic final en una societat on tot val.
En aquesta producció que hem pogut veure aquest passat divendres al Liceu, el que més ens ha agradat, ha estat l’extraordinària posada en escena de Monique Wagemakers, que ens ha fascinat per la seva coreografia de moviment escènic, el seu color i per la plataforma basculant que permetia tenir dos espais escènics al mateix temps i resolia així de manera senzilla alguns moments on és important veure dos llocs diferents al mateix temps.
Moments màgics com els de la primera escena, en el Palau del duc de Màntua, on el moviment del cor, semblava un mar d’onades de colors vermellosos i malves; també l’impactant escala que travessa l’espai escènic en diagonal, i que arriba al pati de la casa dels Rigoletto…. o ja en el tercer acte la gran taula on al voltant d’ella s’asseuen els membres del cor i que a mi tant em va recordar l’enorme taula del Pacte Nacional pel Referèndum, que hem vist tant últimament a Catalunya.
Un vestuari realment espectacular, acaba d’arrodonir la part visual d’aquesta magnífica proposta.
L’orquestra va sonar força bé, malgrat que la direcció del mestre Riccardo Frizza, no va aconseguir que la música de Verdi, ens fes vibrar amb la mateixa intensitat que en altres ocasions. Per contra el Cor del Gran Teatre del Liceu, va tenir moments realment extraordinaris.
Pel que fa a la part vocal, caldria destacar al magnífic Rigoletto que va interpretar Carlos Álvarez i també en menor escala a Javier Camarena, que debutava en el paper de Duc de Màntua. També ens va agradar molt la veu del baix Ante Jerkunica (Sparafucile) i la de la mezzosoprano Ketevan Kemoklidze (Maddalena), així com les veus de Josep Fadó, Toni Marsol i Xavier Mendoza.
A l’altra banda de la balança, no ens va convèncer la interpretació de Desirée Rancatore en el paper de Gilda, que en algun moment de la primera part de la representació ens va fer patir.
Ens quedem però amb el bon record de la música de Verdi en una de les seves òperes més conegudes i sobretot amb la seva espectacular posada en escena, que va saber jugar molt eficaçment també amb una magnifica il·luminació.
Si desitgeu llegir la valoració sencera, només heu de clicar AQUÍ