Ja ho havíem intuït a la roda de premsa i ens ho havien dit els que ja l’havien vist, Ricard III es Lluís Homar, un «monstre» dalt l’escenari que dóna vida a un altre monstre, a una persona que es defineix ella mateixa com a dolenta.
Albertí ens presenta Ricard III com un home ferit, que com a reacció a la seva condició física i al rebuig que ha sentit des de petit, treu la fúria i la violència per aconseguir arribar al poder. Ens presenta la dualitat entre el dolor humà i la utilització dels mecanismes de poder per apaivagar-lo i que provoquen més dolor. En paraules de l’actor protagonista: Ricard III neix malvat o el fan actuar així les circumstàncies?
Amb la complicitat del seu cosí Buckingham (no ens ha convençut la interpretació de Joel Joan) ordeix una estratègia per arribar al poder i que sigui el mateix poble qui li demani que es converteixi en el rei d’Anglaterra. En aquesta escena Lluís Homar que aparentment està pregant, està situat en un plànol per damunt (a sobre de l’estructura metàl·lica) del seu cosí i dels membres del poble que li demanen que accepti ser rei.
En general tota l’escenografia de Lluc Castells i José Novoa es basa en un joc de portes corredisses de vidre que alhora fan de miralls que tornen imatges difuses, deformades. A sobre de l’estructura, un piano.
En alguns moments de la producció s’utilitzen càmeres que ens canvien la perspectiva del que estem veient i vídeos que ens mostren la imatge del rei com va quedant alterada a mesura que la seva malignitat es manifesta.
La producció compta amb un repartiment molt extens, 14 actors que interpreten una trentena de papers, i entre ells els cantants lírics Antoni Comas i Robert González que canten i toquen diversos instruments.
Tots ells han estat a un nivell d’interpretació similar quedant “eclipsats” per la força escènica de Lluís Homar, però destacaríem a una magnifica Reina Margarida interpretada per Carme Elías i a l’evolució del personatge de Sir William Catesby interpretat per Roger Casamajor.
Lluís Homar ens ha presentat un Ricard III ple de matisos que trenca la quarta paret des de l’inici. Divertit, acomplexat, tràgic, pervers. Uns monòlegs que ens han captivat amb un monòleg final realment hipnòtic i on, excepte el rei, tots els actors estan damunt la plataforma interpretant el Bolero de Ravel.
Si voleu veure la crònica original sencera, només heu de clicar AQUÍ