Crec que el principal problema de Refugi a Les Rocoses és que promet més del que ofereix. Te la venen com una comèdia esbojarrada però el seu humor és força convencional. Pretén donar girs inesperats però acaba confonent al personal amb unes escenes finals força difícils de pair. Vol parlar de temes transcendentals però tot queda relegat a quatre frases ben intencionades i fora de lloc. Veient-la sembla que han volgut captar l’esperit «gamberro» d’un Martin McDonagh, per posar un exemple, però la cosa no ha arribat a bon port…
Val a dir, però, que hi ha situacions divertides i que amb l’aparició del personatge masculí es creen moments interessants. També s’ha de reconèixer que els actors s’esforcen per fer creïbles situacions molt increïbles, i en aquest sentit Cristina Gámiz s’emporta gran part de les rialles gràcies a una composició que connecta de seguida amb els espectadors. Resumint, crec que la idea original tampoc donava per molt, però segurament podria haver-se conduit amb menys entrebancs…