Adaptar un relat literari al llenguatge teatral és sempre arriscat i difícil, però si a més es tracta d’un relat d’estil refistolat, basat en els jocs que proporciona el llenguatge i amb un imaginari molt particular… llavors la cosa es complica. Aquest és el cas de Redaliz, que acaba naufragant per voler posar en un escenari allò que potser no hauria d’haver sortit de les pàgines d’un llibre. Tot i així, l’esforç és considerable i la professionalitat de tots els que hi intervenen és de mèrit. L’escenografia és imaginativa i proporciona moments de gran bellesa estètica; les interpretacions són esforçades i requereixen d’una concentració i d’una exigència física notables; la direcció intenta suplir allò que el text no pot donar, i ho fa de totes les maneres que pot… potser fins i tot en excés. Tanta dedicació, però, no dóna un bon resultat. I és una llàstima… però quan el material de base és el que és, o requereix una transformació més agosarada, o bé s’ha de deixar i respectar com el que és.
¡Enlace copiado!