Argelers: aquestes són les últimes paraules que l’àvia de la Clara i la Joana va dir abans de morir. La resposta la trobaràn en un vell diari on comença tota la història que ens volen explicar. Ens trobem en un petit dilema en aquesta obra. Primer de tot, estem davant en una obra que vol explicar-nos la història d’un camp de concentració que es va construir a una localitat de França on els refugiats de la Guerra Civil van estar reclòs al recinte.
En aquest moment, a partir d’una introducció d’unes germanes, ens explica les condicions de vida d’aquests refugiats amb veu de dues catalanes. Podem veure a partir de diferents veus en off i de les seves converses que van viure en condicions infrahumanes.
Amb aquests referents, la obra que he vist és culpidora. Ens explica un dels episodis més cruels de la Guerra Civil i segurament dels més amagats. La desolació de les persones, amb una escenografia plena de roba escampada per tota la sala agafa protagonisme una vegada que estem dins de la història. Ens serveix com a element indiscutible per veure com van poder viure amb el poc que tenien entre les mans. Cada peça de roba ens fa pensar en les persones que envolta a les protagonistes, cada bony possiblement és un cos sense vida.
El treball de moviment de les actrius, el de l’escenografia explicant la situació i fins i tot la documentació atrau. Però tret d’aquests referents inicial, no m’ha arribat la passió suficient . Els personatges no em retransmeten el dolor de les protagonistes, únicament m’expliquen els fets i les diferents vexacions que han tingut que passar i no hem d’oblidar. És un teatre compromés amb la història, que actualment podem veure diferents obres de la cartellera.
Com sempre, és la meva opinió personal i recomano que aneu al teatre a veure-la i a dir la vostra. És una bona oportunitat de poder gaudir del teatre i conèixer la nostra història. Si voleu veure la resta de la meva opinió la teniu al següent enllaç