Rastres_Argelers

Una proposta que per qüestió d'agenda ens la vàrem perdre el desembre passat i que per sort he pogut repescar ara en la seva reposició al mateix teatre, a causa de l'èxit que va obtenir.

Un tema molt colpidor, el del camp de concentració situat a la platja d'Argelers, al sud de França l'any 1939, que personalment m'impacta molt, perquè malauradament el meu pare, Aurelio Gascón va estar allà i va patir aquella situació deplorable que es va produir en aquell indret al final de la guerra civil espanyola, especialment provocada per la deixadesa de l'estat francès, que no va saber estar a l'alçada per resoldre la situació dels refugiats.

Aina Huguet, responsable absoluta de la idea, la dramatúrgia i de la direcció d'aquesta proposta escènica, al final de la representació, en el col·loqui, al que vaig tenir la sort de coincidir, ens va explicar que la idea inicial la va començar a treballar ara fa 3 anys, quan va fer una estada a la Catalunya Nord i es va interessar per aquesta època històrica, que per la seva joventut desconeixia gairebé tot. Durant un any va estar investigant i recopilant informació i en va poder recollir tanta que a l'hora de pensar en fer una dramatúrgia, li va ser molt difícil escollir el que volia explicar.

Va optar per crear 2 personatges, la Maria i la Lola, dues persones ben diferents; la primera, la Maria, està políticament compromesa amb els valors republicans, vivia a la ciutat i posseïa força cultura; la segona, la Lola, sense cap ideologia política, vivia en un poble de Catalunya, no sabia escriure ni llegir i s'ha exiliat seguint al seu marit que havia lluitat al bàndol republicà. Les dues havien escapat de l'Espanya feixista i havien perdut a les seves parelles en la fugida. Es troben al camp de concentració, es fan amigues i s'ajuden mútuament a sobreviure en aquelles condicions infrahumanes.

Elles dues haurien de representar d'una manera o d'un altre als centenars de milers de persones que van patir aquell captiveri. Malgrat que són dos personatges, creats per l'autora per aquesta dramatúrgia, tot el que diuen i fan són un recull de testimonis reals que Aina Huguet ha anat recopilant.

El resultat dramàticament és excel·lent, perquè tracta infinitat de temes del dia a dia, de centenars de milers de persones que malauradament es van veure abocades a aquella situació indigna.

M'ha agradat especialment la dramatúrgia i també la posada en escena, amb una escenografia impactant, amb centenars de peces roba escampada per terra, que aconsegueix l'efecte volgudament buscat per l'autora de què no veiem tan sols a les dues protagonistes, sinó als milers de persones amuntegades en aquella platja.

Pel que fa a les interpretacions, al començament em temia el pitjor, però finalment les actrius malgrat la seva joventut, ens han fet creïbles les històries que ens explicaven, encara que d'entrada m'he cregut molt més a l'actriu Aina Huguet (que és a la vegada l'autora), que a la seva companya a escena, Ariadna Fígols; per sort en el transcurs de la representació, segons el meu parer, ha anat millorant força.

Crec que és una proposta que tothom hauria de veure. Des d'aquí vull agrair infinitament el treball i la valentia d'Aina Huguet de voler portar a escena aquesta trista història del nostre recent passat, que encara avui, 80 anys més tard, ni el govern francès ni l'espanyol, no han sigut capaços de reconèixer oficialment totes aquelles víctimes.

Particularment m'ha fet descobrir aspectes d'aquella trista història que desconeixia, perquè el meu pare desgraciadament no explicava mai als seus fills res d'aquella època, potser provocat per "por" a les represàlies d'aquella Espanya feixista, que em va tocar viure quan jo era un infant.

En finalitzar la representació, va haver-hi un col·loqui interessantíssim, en el que va participar una de les dues actrius, Aina Huguet i dos convidats per l'ocasió: Joaquim Aloy (historiador i membre constituent de l'Associació Memòria i Història de Manresa, dedicada a recuperar i divulgar el nostre passat i lluitar contra l'oblit), i Sònia Subirats (directora del grup "Hijos y nietos del exilio republicano").

Per veure la ressenya original, nomès cal clicar en aquest ENLLAÇ

 

Argelers: aquestes són les últimes paraules que l’àvia de la Clara i la Joana va dir abans de morir. La resposta la trobaràn en un vell diari on comença tota la història que ens volen explicar. Ens trobem en un petit dilema en aquesta obra. Primer de tot, estem davant en una obra que vol explicar-nos la història d’un camp de concentració que es va construir a una localitat de França on els refugiats de la Guerra Civil van estar reclòs al recinte.

En aquest moment, a partir d’una introducció d’unes germanes, ens explica les condicions de vida d’aquests refugiats amb veu de dues catalanes. Podem veure a partir de diferents veus en off i de les seves converses que van viure en condicions infrahumanes.

Amb aquests referents, la obra que he vist és culpidora. Ens explica un dels episodis més cruels de la Guerra Civil i segurament dels més amagats. La desolació de les persones, amb una escenografia plena de roba escampada per tota la sala agafa protagonisme una vegada que estem dins de la història. Ens serveix com a element indiscutible per veure com van poder viure amb el poc que tenien entre les mans. Cada peça de roba ens fa pensar en les persones que envolta a les protagonistes, cada bony possiblement és un cos sense vida.

El treball de moviment de les actrius, el de l’escenografia  explicant la situació i fins i tot la documentació atrau. Però tret d’aquests referents inicial, no m’ha arribat la passió suficient . Els personatges no em retransmeten el dolor de les protagonistes, únicament m’expliquen els fets i les diferents vexacions que han tingut que passar i no hem d’oblidar. És un teatre compromés amb la història, que actualment podem veure diferents obres de la cartellera.

Com sempre, és la meva opinió personal i recomano que aneu al teatre a veure-la i a dir la vostra. És una bona oportunitat de poder gaudir del teatre i conèixer la nostra història. Si voleu veure la resta de la meva opinió la teniu al següent enllaç

1939, Barcelona cau en mans dels franquistes. Davant la por a possibles represàlies, molts dels republicans espanyols van decidir exiliar-se cap a França. L’acolliment que van rebre per part del govern francès va ser denigrant.

Degut a la massiva arribada de gent, el govern francès va decidir fer un tancat a la platja d’Argelers, i va construir un camp de concentració. S’estima que hi vàrem passar un total de 465.000 persones.

Per què hi ha tan poques referències històriques d’aquest camp de concentració? Perquè ningú en parla?  Com pot ser que un fet tan horrible hagi desaparegut de la història sense deixar cap rastre?

“Rastres_Argelers” és el testimoni d’aquells  homes i dones que van ser tancats i tractats com a presoners de guerra. Persones que van haver de viure en condicions inhumanes, i patir humiliacions físiques i morals. Patir gana i fred. No hi havia medicaments, ni aigua potable. Només sorra, vent i aigua salada. La gent orinava, defecava, paria i moria en la mateixa sorra de la platja. Les mares es desesperaven davant la impotència de no poder alimentar als seus fills.

L’espai escènic és ple de roba amuntegada al terra. La imatge és molt impactant i amb un clar missatge al darrera. Les dues protagonistes caminen tota l’estona per damunt de la roba. No es gens fàcil caminar-hi per sobre, de la mateixa manera que no és gens fàcil caminar sobre la sorra de la platja. Les piles de roba m’han fet pensar en la quantitat de gent que hi havia refugiada la platja.

Penso que el tema i la història que se’ns explica es mereix la màxima puntuació. Ara bé ,si haig de ser sincera amb vosaltres i amb mi mateixa, haig de reconèixer que tot i que l’escenografia em va impactar i les veus de les gravacions em van posar la pell de gallina, malauradament les interpretacions no em van arribar a transmetre cap tipus d’emoció, tret de l’escena del part.

De totes maneres cal valorar tota la feina que hi ha al darrera d’aquest projecte. Penso que és molt important parlar per no oblidar, i recordar per evitar que torni a passar.

***/****