Una coreografia solemne amb tocs sobtats d’humor, amb els quals no vaig simpatitzar en absolut ; però es perdona per la claredat de l’acció. I és així com definiria aquesta coreografia : d’una claredat i neteja sorprenent. Una sincronització audaç de la virtuosa bailaora Stéphanie Fuster amb el cantaor Alberto García i el guitarrista José Sánchez.
Molt ben defensada. És evident la influència del flamenc, però no es portat a un terreny convencional. Moviments col·locats espacialment amb un sentit, dotant-los de presència i significat, tot i ser molts lents i pausats; posseeix un bon ritme. Es pot apreciar una poètica durant el transcurs de l’obra, on aconsegueix submergir l’espectador i mantenir-lo partícip constantment. Recomanable per a amants de l’art contemplatiu, i amb ganes de veure ja no tan nou , sinó un personal tracte de les formes i de l’espai.