Joseph Conrad afirmava a la seva novel·la iniciàtica El cor de les tenebres el següent: «No m’agrada la feina, a ningú li agrada, però sí el que hi ha en aquest: l’ocasió de trobar-se a un mateix». La literatura de viatges és sovint una font inesgotable de versions del viatge de l’heroi en la seva constant recerca identitària. En funció de l’autor i les seves ganes de perversió del mite, aquest heroi pot esdevenir un malvat o un complet antiheroi, aclaparat per les circumstàncies d’un entorn que és incapaç de controlar. Un d’aquests majors iniciadors d’aquesta mena de perversió del gènere va ser Edgar Allan Poe amb la seva Les aventures d’Arthur Gordon Pym, que ja va ser reversionada, ampliada i lleugerament pervertida amb Jules Verne amb L’esfínx de glaç i completament ja pervertida i repleta d’un existencialisme atroç amb A les muntanyes de la follia del mestre de Providence H.P. Lovecraft.
En aquestes tres el tòpic romàntic de l’home envers la natura i el seu anhel de dominar-la és més que present, tot i que mai ho aconsegueix. El desenvolupament humà ha fet, però, que aquesta mena de literatura deixi aquest món per endinsar-nos en la ciència-ficció i la fantasia, uns entorns desconeguts dels quals desconeixem els seus habitants i de tot allò que no hauria de ser-hi. Un bon exemple d’aquesta mena de noves literatures envers aquest assumpte seria les de la saga Àlien de Ridley Scott. Evidentment, el màrqueting exigeix una altra mena de ritme que s’allunya massa de la introspecció. És també el folk rural el que ha pres el relleu a aquesta mena de narratives, de paratges tan agrestes com idíl·lics en el que els veïns esdevenen els teus enemics, sigui amb The Wicker Man o Midsommar o la versió salvatge i descerebada del musical Brigadoon sota el títol de 2.000 Maníacs.
Per qüestions purament mercantils, l’obra en porta a la ciutat de Qaqortoq, el nou projecte turístic en un món esgotat on ja no queda res de nou per descobrir que no sigui aquells llocs que aviat acabaran desapareixent, perquè visitar-los equival a deixar una petita empremta que els apropa una mica més a l’extinció, així que lluny de trobar una mena de paradís verge i surrealista com podria ser l’imaginària i alaskina Cicely, Qaqortoq esdevé una grisa població on la pau primigènia ja fa massa temps que es va esvair i és substituïda per una animació impostada i imposada per part d’emprenedors i buscavides que volen extreure i extenuar un nou continent i el seu contingut. Una lectura més que llunyana de la fascinació romàntica del descobriment i de la natura salvatge per part d’uns exploradors.
L’horror que Algernon Blackwood podria trobar en la solitud d’una canoa remuntant el Danubi a Els Salzes o el d’un grotesc doppelganger als boscos d’Ontario a El Wendigo són substituïts per l’etilisme i les solitàries habitacions d’un diminut Hotel Overlook que no té res de fantasmagòric més que els seus mateixos habitants, que són ben vius. Almenys durant el temps que són vius… perquè sovint ens adonem que la majoria de les persones i personatges d’aquest teatre del món es mouen a base d’impulsos irracionals que fan que, en certa manera, encara sobrevisquin.
La grotesca anihilació de la natura i de les ànimes que habiten dins dels nostres recipients mortals és un constant sacrifici al monstre de mil caps del capital que mai ha tingut cura i mesura d’ell mateix. Fent i demanant constantment nous sacrificis geogràfics, vitals, identitaris per no empassar-se cap nova princesa. Però les princeses ja fa massa temps que no són dins del sorteig de vilatans i les ovelles ja fa massa que van deixar d’existir. Només resten les nostres despulles, que són constantment expulsades d’un lloc a un altre sense deixar temps per a respirar. Només contenir la respiració i empassar-se nous gripaus per a negar l’extinció humana o per la continuïtat d’aquesta mateixa, oblidant que som, com sempre, el quart genet sobre el seu cavall cendrós en el seu procés d’autoextinció.
Albert Alemany es perd en les profunditats de la seva ànima i d’altres territoris inexplorats per a trobar un sentit a tota la irracionalitat que és l’existència humana en un nou territori que s’apropa al seu crepuscle, sense saber si trobarà una apocatàstasi posterior o l’angoixa del no-res quan arribi la fi. Deixant-nos engolir per una supernova amb incisius i queixals ben humans. Evidenciant que som al cim de la nostra mateixa condició i estupidesa, engolint tots els cicles vitals, engolint-nos a nosaltres mateixos.