Com d’important és ser guapa? I qui va ser l’imbècil que va inventar els miralls?
Pretty és la història d’una parella que entra en crisis arrel d’un comentari inoportú entre dos amics sobre la parella d’un d’ells, que casualment és amiga de la parella de l’altre, la qual al sentir la conversa entre tots dos, va i li explica a l’amiga el que ha escoltat. Aquest és començament de la fi.
Neil Labute és possiblement l’autor teatral contemporani que més escriu sobre les afilades i inquietants relacions humanes, sobretot les relacions de parella. Les seves obres són molt reconegudes. Les històries que escriu són drames sense escrúpols, però presentades en forma de comèdia.
És la primera vegada que Pretty es representa a casa nostra, i ho fa de la mà de la productora Sixto Paz. Però lluny de totes les altres propostes de Sixto Paz, als que segueixo fidelment, aquest és un drama en forma de comèdia que aconsegueix entretenir i fer-nos passar una bona estona. No la vull qualificar d’obra comercial, com alguns dels meus companys, perquè penso que va una mica més enllà del simple divertiment fàcil. Pretty pretén fer-nos reflexionar sobre fins a quin punt depenem dels valors estètics i com ens condiciona a l’hora de relacionar-nos, tan sigui a nivell laboral o sentimental.
M’agrada molt el tarannà d’aquesta productora que et dona sempre la oportunitat de parlar amb ells al final de tots els seus espectacles. Innovadors en moltes tècniques en el reclam de públic, en aquesta ocasió torna a apostar pel trivial i el debat al bar del teatre. Parlar i debatre sobre el que hem vist amb en David Costa ha estat un plaer.
El text és fàcil i entenedor, amb diàlegs àgils, de vegades divertits i d’altres bastant punyents.
De les interpretacions haig de dir que hi ha hagut moments de tot, bones i regulars en general, però si haig de ser sincera, i destacar-ne a algun d’ells, és en Pau Roca, que durant tota la representació ho ha fet genial. Això si, el punt còmic de l’obra sens dubte el posa la Sara Espígul.
A mi m’ha divertit i m’ha agradat força. És distreta i es fa amena. Pot ser no és d’aquelles obres que et fan pensar i profunditzar durant dies, però de tant en tant s’agraeix anar al teatre tan sols a riure i passar una bona estona. Com deia Charles Chaplin: “Un día sin reír, és un día perdido”
Així que ja ho sabeu, no perdeu ni un dia més i aneu a veure Pretty.
***1/2