Dijous vaig anar a veure Pinocchio, o el espectáculo de la paternidad, un text d’Enrico Ianniello inspirat en l’obra original de Collodi, interpretat per Moreno Bernardi i Luciano Saltarelli.
Primer avís: tot i ser la història de Pinocchio, no és en cap cas un espectacle infantil. De fet, té poc a veure amb la imatge edulcorada que molts tenim al cap després de la versió que Disney ens va vendre en el seu moment. A mi em va semblar una proposta molt més realista i també més fosca, però precisament per això més atractiva. La història es presenta amb una mirada més humana i menys idealitzada, que posa el focus en les fragilitats dels personatges.
En aquesta posada en escena hi veiem un Geppetto profundament humà, marcat per la solitud i vivint en una situació de misèria. Personalment vaig tenir la sensació que l’espai escènic evocava les restes d’un cinema destruït o abandonat. Potser per això, al començament i al llarg de l’obra apareixen fragments i imatges de diverses pel·lícules, que semblen dialogar amb la història i reforçar aquesta atmosfera una mica melancòlica i alhora molt suggeridora.
L’espectacle presenta una mirada molt tendra sobre la relació entre pare i fill. A través de la història de Pinocchio i Geppetto, ens mostra com el fill aprèn a caminar mentre el pare, d’alguna manera, aprèn a ballar. Possiblement és el moment més tendre de l’obra. És una metàfora delicada sobre el creixement compartit entre tots dos.
L’obra convida també a una reflexió actual: què vol dir avui ser pare en un món ple d’imatges, expectatives i projeccions? Abans de la funció podem veure diferents talls de pel·licules on podem veure, entre altres, relació de pare-fill o com el pare ha de treballar per seguir-ne.Amb sensibilitat i senzillesa, l’espectacle ens apropa a aquesta pregunta a través d’una història coneguda, però explicada des d’una perspectiva nova i molt humana.
He de comentat el gran treball de Moreno Bernardi com a Pinocchio i el gran treball en el moviment, sobretot al començament quan comença a moure. Et pots creure que és, veritablement, una titella. I Enrico Ianniello quan dona vida al començament, veiem una persona fustrada amb poca il·lusió i que se’n surt gràcies a donar ‘vida’ a Pinocchio.
Amb tot, no m’ha convençut gaire. Potser perquè, en el fons, l’he volgut mirar (sabent el que he anat a veure) amb aquell esperit de nen que no vol créixer i que encara vol mantenir viva una certa idea d’il·lusió. Una mirada que costa de conservar quan ja vius immers en una societat adulta, més materialista i menys disposada a deixar-se portar per la fantasia.
Pots veure la resta de la meva opinió a l’enllaç