SWEET TIRANNY és un espectacle de dansa…. o no ?, irònic i reivindicatiu sobre les relacions del poder a la feina i al lleure.
Forma part de la trilogia Sweet Suites, formada per Sweet Fever (presentada a Temporada Alta de Girona al novembre passat), aquesta Sweet Tiranny i una propera en preparació anomenada Sweet Precarity.
SWEET TIRANNY està creada a partir de coreografies icòniques de pel·lícules musicals dels anys de l’era disco (70s i 80s) i dibuixa una analogia entre la dansa com a èxtasi i evasió i la dansa com a feina i professió, que volgudament distorsiona i amplia aquesta relació per fer-nos reflexionar sobre la nostra pròpia realitat laboral i existencial.
En l’espectacle participen 8 persones a escena, però aquí en Pere Faura assumeix el paper de personatge prepotent i imbècil (segons les seves paraules a la roda de premsa), ja que des d’un tipus d’humor irònic, presenta la seva persona en l’àmbit de la tirania….
1 – jo i els ballarins
2 – jo i el públic
3 – jo amb els estaments de poder.
Ens sorprèn que en Pere anuncia que en realitat no és un espectacle de dansa i presenta als ballarins de forma despectiva infra valorant-los, tot dient que han tingut molta sort que els ha contractat, encara que sigui de forma precària. Ens diu que quan acabi l’espectacle únicament ens en recordarem del coreògraf (o sigui d’ell)… i que ens oblidarem dels noms dels ballarins al cap de pocs minuts de la Sala….. i malauradament veurem que és veritat.
Dues pantalles mòbils interacciones amb els ballarins, amb imatges dels Musicals, però també amb escenes quotidianes de la vida laboral i social….. imatges documentals extretes de l’immens arxiu de Joan Escofet, que ha fet l’edició, i amb la participació de la DJ Amaranta Velarde.
El coreògraf dicta tirànicament el que els ballarins han de fer o no, perquè malgrat que ara renega d’aquells Musicals perquè els troba «carrinclons», són sense cap mena de dubte l’escola on va néixer la seva passió per la dansa.
Realment trobem que Pere Faura té un excés verbal, per poder expressar el que vol dir i l’espectacle en la seva primera part queda força curt de dansa….. xerra i xerra i xerra pels colzes, i no és que ens molesti tot el que diu, però no hem vingut a escoltar les seves dissertacions…. ens manca una mica de dansa i menys pedagogia…. per sort la segona part ens farà canviar la nostra opinió com quan se li dóna la volta a un mitjó.
Després interacciona amb el públic i també exerceix el seu poder sobre ells, perquè ell és el que posseeix el micro i ens fa fer una mena de coreografia asseguts i tots el seguim com un ramat de xais….
Però tot el que expressa ens fa reflexionar i sobretot la ultima mitja hora, posa en pràctica totes les teories que ens ha anat explicant a nosaltres i als ballarins, en una explosió de dansa «disco» brutal, en el que veiem tots els moviments anteriors posats a la pràctica. Un espectacular espectacle que arriba a l’èxtasi total.
En els darrers minuts, potser el mes polèmic del espectacle, ja que la seva actitud farà que el públic es quedi amb els pixats al ventre….. i és que en Pere Faura volgudament des de l’inici ha volgut ser un tirà…. i ho continuarà sent fins en els aplaudiments.
Un espectacle que ens ha agradat molt pel que té de denúncia, per la seva pedagogia i per la passió brutal per la dansa.
Si desitgeu llegir l’apunt original, només heu de clicar AQUÍ
.