Demà dimecres 25 de maig s’estrena El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc.
D’entrada us dic que no us la perdeu per res del món!
La vaig veure el passat desembre al Festival Temporada Alta de Girona i us puc assegurar que és una autèntica joia teatral.
Text, direcció I interpretació brutals!
El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc és el primer d’un conjunt de tres textos escrits per un intèrpret que pertanyen al «Tríptic de l’epifania» i que parla de la destrucció de la bellesa i de la necessitat de l’expiació.
El text, guanyador del XLV Premi Born de Teatre 2020 Cercle Artístic Ciutadella, és de Josep Maria Miró.
Es tracta d’un monòleg a set veus interpretat per Pere Arquillué i dirigit per Xavier Albertí.
Quan s’ajunten un gran autor, un gran director i un gran actor, què se’n pot esperar?
Una obra fascinant, extraordinària, una autèntica joia teatral d’estructuració simple, però a la vegada complex. Un text que desprèn emoció, veritat, esperança I llum.
El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc és el brutal assassinat d’un noi de disset anys en una comunitat rural, on surten a la llum els desitjos i secrets silenciats dels seus ciutadans.
Es tracta d’un text ple de capes en el qual, el que no es diu és tan important com el que s’expressa.
No es tracta de buscar qui ha estat l’assassí, sinó quines han pogut ser les causes d’aquest crim.
Miró centra la seva mirada en la fragilitat dels cossos, en el desig, la destrucció i l’autodestrucció, en el dolor i la humanitat.
L’escenografia és austera, fosca. Una càmera negra amb un sol focus sense cap mena d’intensitat Il·lumina directament a l’actor. Una cortina vermella amaga al seu darrere, la transparència d’una pintura de caràcter barroc amb simbologia religiosa que de mica en mica va agafant més visibilitat.
Evocacions bíbliques i espirituals de gran transcendència poètica, com la intervenció de dos músics (Quim Reixach i Sergi Llopart), que toquen en directe l’Actus Tragicus de la cantata 106 de Bach, composta el 1707 per un funeral, que amaga un missatge de triomf i d’esperança d’una gran intensitat i tensió espiritual.
Un únic actor en escena interpreta els set diferents personatges d’una comunitat. A través de la seva veu veiem les ànimes dels diversos personatges i la seva energia interior sense cap mena de màscares. Un treball d’interpretació digne d’un gran actor per la gran dificultat que representa portar a escena aquest text. Tot un repte del qual l’actor Pere Arquillué se’n surt amb nota, mostrant un cop més que és un dels millors actors que tenim actualment a casa nostra. Un exercici d’interpretació brutal, fascinant, mereixedor de tots els premis i reconeixements teatrals d’aquesta temporada.
Finalment, m’agradaria destacar la magnífica feina de direcció de Xavier Albertí. Perquè tot funcioni com un rellotge és imprescindible la batuta d’un bon director. Xavier Albertí ha estat capaç de transmetre tota la grandesa del text de Miró i extreure tot el potencial interpretatiu de Pere Arquillué.
El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc parla de les conseqüències I dels silencis, dels desitjos inconfessables, de les emocions I dels pensaments. És una història que remou i que ens convida a reflexionar sobre les coses que normalment silenciem.
