Un Arquillué massa sol

El cos més bonic que s’haurà trobat lloc en aquest món és un text de Josep Maria Miró que va ser guardonat amb el XLV Premi del Born; es troba el cos d’un jove Albert que ens conduirà, mitjançant diverses veus, a conèixer la seva història, la del seu pare i la de tot un poble. Amb una estructura ja batejada com Rashomon – és a dir, una concatenació de monòlegs de diferents personatges– i un llenguatge cuidat i íntim ens trobem certament davant d’un peça imponent; ara bé, amb una trama plena d’abusos sexuals, redempcions i culpes: tot ja una mica rellepat.

Per dur el text a l’escenari, la direcció Xavier Albertí va apostar encertadament per una sola interpretació –en aquest cas, un camaleònic Pere Arquillué que encarnarà la veu dels 7 monòlegs– i una posta en escena del tot –potser massa– austera: l’actor, un micròfon i un petit joc de llums. Una Certament, és un encert voler ressaltar el text fent que els elements de direcció l’acompanyin enlloc de fer-li ombra. Però jo diria que ens hem anat a l’altra extrem: tanta sobrietat ha deixat Pere Arquillué massa sol. De fet, la manca de referències escèniques també representa un repte exigent  de cara l’espectador; si no es vol perdre, caldrà que no abaixi ni un moment l’atenció. I personalment, crec que això és demanar massa: la posada en escena era a efectes pràctics més a una lectura – impecablement– dramatitzada que a un muntatge. Potser perquè es tractava de teatre en estat pur.

← Volver a Pere Arquillué: El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc