Una proposta a tenir present aquests dies al Teatre Akademia «Partícules paral·leles» de l’Ivan Andrade i the amateurs company. A més va ser guanyadora de la 25a Mostra de Teatre de Barcelona com a millor espectacle. Parla de la soledat, les relacions no sempre són fàcils i simples; i aquestes persones decideixen poder-ne sortir d’una forma ben especial.
L’obra ofereix tres peces en una. Tres partícules que tenen diverses propietats i que s’uneixen amb un fil, una relació que tenen entre elles i en aquest cas, també amb la tecnologia.
Un home a qui l’empresa col·loca un androide com a company de feina perquè els seus resultats laborals no són els que esperarien d’ell. Dos joves que es relacionen només a través de l’Instagram, les xarxes socials com a mitjà de comunicació entre persones. I dos desconeguts que es troben a través d’una web de cites o de contractació de parelles en moments especials amb la família, actes socials,…
Les diferents històries s’entrellacen contínuament. Tenen en comú la soledat i com l’afrontem. Un d’aquests sentiments més amargants de la vida quan es converteix constant. Quan una persona es sent sola sent com tot ell es debilita per la falta de la companyia. I amb aquesta premissa inicial, tenim tres formes diferents. Llogar una persona que t’acompanyi i sigui part de la família, comprar un robot per fer més amè aquells minuts solitaris i tenir una relació via whatsapp.
La dramaturgia fa entrellaçar en el temps les diferents històries, i veure com van avançant de mica en mica cada una d’aquestes relacions i com volem sortir de la soledat.
La incorporació de la parella japonesa amb japonès i subtítols en català inicialment costa una mica, però vas entrant en aquesta història i a vegades sense estar pendent d’aquests subtítols. Segurament és la història que més m’ha agradat i m’ha cridat l’atenció. A més la interpretació d’ells m’ha semblat genial al veure els diferents matisos en cada moment.
Després tenim la història dels joves. El fet d’estar per WhatsApp i estar pendent de la pantalla m’ha desubicat una mica, Tot i que l’actuació m’ha semblat força realista. Les xarxes socials no cobreixen les carències afectives o d’amistats. Però a través d’aquestes xarxes podem interactuar amb la gent més fàcilment.
La tercera, segurament la que més rialles ha portat. Ha estat per a mi la història més utòpica, la menys realista pel fet de tenir a un robot com a protagonista d’aquesta soledat inicial .
Podeu veure la resta de la meva opinió i uns apunts al següent enllaç
