A poc més de cinc minuts de començar l’obra els tres actors ja són a escena. Descalços, hieràtics i amb la mirada fixa, semblen immersos en una tristesa tan antiga com la faula que han vingut a representar: l’epopeia de Gilgamesh. Qualsevol diria que han estat allà des de l’inici dels temps i tu, inevitablement, vigiles de no fer gaire soroll perquè et saps un intrús que ha entrat en una dimensió desconeguda amb les seves pròpies lleis.
I és aquí, en aquest univers farcit de contrastos, on hi conviuen el teatre més tradicional amb la dramatúrgia d’avantguarda, els instruments primitius amb la música electrònica, la penombra amb el neó. I no hi calen grans escenografies, llevat d’alguns objectes senzills però eloqüents, perquè la presència d’Amandine Audinot, Cyril Descours i Giorgia Ciampi és tan poderosa que ompliria sales mil vegades més grans que la diminuta Leopoldo Fregoli de La Seca.
Edgar Alemany, director del muntatge, ha sabut orquestrar amb encert l’evocador espai sonor de Joan Bagés, el llenguatge corporal i verbal dels actors i l’adaptació a escena d’un text que malgrat la seva antigor resulta d’una atemporalitat aclaparadora, perquè en ell s’hi troba bona part d’allò que ens fa humans. I és que la por a la mort, la cobdícia, la covardia, l’amor o la recerca de la pròpia indentitat d’aquella Mesopotàmia mítica de Gilgamesh avui no ens queden pas tan lluny.
Una proposta atrevida, estimulant, nua i plena de poesia. No us la deixeu perdre, que en poc més d’una setmana abandonen La Seca per anar rumb a l’Àfrica. Llarga vida a la Cage Compagnie!