NOSOTROS NO NOS MATAREMOS CON PISTOLAS es tracta d’una producció de les companyies valencianes Tabula Rasa i Wichita Co, del dramaturg Víctor Sánchez Rodríguez que també s’encarrega de la direcció de la peça. Un text que el va fer guanyar el Premi a la Millor Autoria Revelació als Premis Max 2016.
El text es va estrenar l’any 2012 al Teatre Lliure en format d’Assaig Obert, i reflexiona sobre la generació dels 80, els anomenats «millennials». Una generació educada en l’individualisme amb l’objectiu d’aconseguir l’èxit professional, generació en la qual es van dipositar moltes expectatives, i que avui lluita per sortir del sot de la precarietat i la incertesa.
L’acció està situada en un petit poble al costat del mar, és el 16 de juliol, dia de la Verge del Carme, i el poble sencer es prepara per a la processó. Un grup de vells amics, que fa temps que no es veien, han estat convidats a dinar.
Blanca (Laura Romero) que acaba de tornar de Londres és l’amfitriona i vol compartir amb els vells amics una notícia. Marina (extraordinària Lara Salvador) està embarassada i es pregunta constantment que ha de fer amb el seu fill, ja que no té parella ni feina. Arriben Elena (Silvia Valero) l’aparent triomfadora del grup que ha pogut aixecar una empresa pròpia, Miguel (Bruno Tamarit), és escriptor i homosexual i diu que està escrivint un altre llibre, i Sigfrido (Román Méndez de Hevia) al que van acomiadar de la feina i ara treballa de “pollastre” els caps de setmana. Està casat, però la seva dona no forma part del grup. Ja hi són tots. Feia temps que no es veien tot i que no saben per què van deixar-se de veure.
Molts records, alguns enverinats. El dia avança i la nit caurà intentant recuperar tot el temps perdut.
La reunió es converteix en un seguit de retrets, sortint a la llum els problemes no resolts entre els membres del grup. Alguns tenen l’esperança que la reunió pugui resoldre les seves vides. Tenen la necessitat de fugir de la frustració i de la desesperança que omple les seves vides. Senten que han d’abandonar una vida de superficialitat, excessos i mentides i trobar allò que realment els faci feliços.
Un text amb moltes dosis d’humor, però sense amagar la desesperació d’aquest grup d’amics que no saben ben bé com enfocar les seves vides. Estructurat en cinc escenes manté el ritme i l’atenció en les dues hores de durada, amb una magnífica utilització dels silencis, les mirades i la gestualitat dels actors.
Una posada en escena acuradísima amb unes interpretacions que ens han captivat i convençut des de el primer moment per la seva autenticitat i frescor.
Una perla, una petita joia que ens ha enamorat.
Per veure lla ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ