Nora

Raimon Molins ha sabut actualitzar la Nora de Casa de Nines d'Ibsen, un dramaturg que sempre he trobat un pèl antiquat, en una dona actual, perquè desgraciadament encara hi ha molts homes que es pensen que les seves dones són unes nines per jugar-hi. Són aquells que "les tenen com a unes reines", cagumdena.

Amb una posada en escena molt bona, que a base de vídeos en directe han transformat la petita sala en una casa de mides generoses i benestant, una direcció rigorosa i un elenc molt ben conjuntat, m'he trobat amb un Ibsen modern, ves quines coses. No us la perdeu; a més la trilogia només acaba de començar.

 

Crítica completa » http://bit.ly/2hagKpM

NORA és la primera proposta dins de la "Trilogia de la imperfecció" que presenta la Sala Atrium i la seva companyia. Una trilogia que pretén parlar sobre el que és imperfecte, el que és humà i per tant difícil d'assumir en un món on sovint l'educació perpetua una sèrie de normes de comportament i pensament que ens unifica, esdevenint una massa.

Nora està basada en l'obra de Henrik Ibsen, "Casa de nines". Adaptada i dirigida per Raimon Molins, es tracta d'una proposta reivindicativa que reflexiona sobre el paper de la dona en un món on s'imposen les aparences per sobre de la realització o la felicitat personal. Escrita a finals del segle XIX, ha estat adaptada a l'època actual i sorprenentment, el que ens planteja continua sent vàlid.

L'obra Casa de Nines, protegida pel Programa Memòria del Món de la UNESCO, és l'obra més traduïda i més representada del seu autor H. Ibsen; la seva protagonista, Nora, s'ha acabat convertint en símbol de la igualtat i alliberació de la dona.

Nora Helmer (extraordinària la interpretació de Mireia Trias) descobreix la seva veritable condició no solament en l'interior de la seva pròpia família sinó en el si d'una societat per a la qual, ella és només una nina bufona, mera acompanyant del Sr. Helmer.

Una valenta i arriscada posada en escena que ha suposat un increïble esforç de tots els membres de la companyia que han hagut de compaginar els moments d'interpretació amb els moments en què fan de càmeres. Una perfecta combinació del llenguatge teatral i el llenguatge audiovisual.

Un escenari que es va transformant contínuament gràcies a les imatges projectades d'escenes que s'estan produint en altres espais del teatre o amb plànols diferents de la perspectiva en què ho podem veure. El personatge d'esquena a nosaltres ens parla directament als ulls a través de la projecció a la paret.

Lluny de donar complexitat a la proposta, aquesta barreja de teatre i cinema, ens apropa els gestos i ens parla directament, ens ajuda a entendre l'enorme angoixa de la protagonista quan realment és conscient del seu paper vital, o el desconcert del marit en descobrir que la seva dona també pot prendre decisions.

Les interpretacions, començant per una Nora interpretada genialment per Mireia Trias, que canvia a poc a poc de registre sense perdre en cap moment la seva fragilitat, la presumpta felicitat en la qual viu amb el seu marit i els seus tres fills esdevé un aterratge a una realitat que no vol viure.

El personatge de Torvald, interpretat per un convincent Oriol Tarrassón, que prefereix tancar els ulls a les necessitats de la seva dona mantenint ben tancada la "gàbia" en la que la fa viure i es mostra realment trasbalsat quan ella decideix emprendre el vol. Patricia Mendoza està perfecta en el seu paper de Kristine, l'amiga de la infància de Nora que decideix demanar el seu ajut i que finalment provocarà que surti a la llum el xantatge a la que la té sotmesa Oda Krogstad, una jove i "fresca" Gal.la Sabaté a la que no havíem tingut oportunitat de veure treballar encara.

Si desitgeu llegir l'apunt original, només heu de clicar AQUÍ

 

"La natura no fa inferiors a les persones, el què és possible per l’home no és impossible per la dona”

“Casa de nines”, “La senyoreta Júlia” i “La Gavina” són les tres grans obres de la literatura dramàtica triades i adaptades per la companyia Sala Atrium que formaran part de la “Trilogia de la imperfecció”.

Una trilogia que dona veu i protagonisme a la dona, i que porten per títol “Nora”, “Júlia” i  “Nina”. Totes tres estan adaptades i dirigides per Raimon Molins , director de la Sala Atrium de Barcelona i protagonitzades per Mireia Trias, Oriol Tarrassón, Patrícia Medoza i Gal·la Sabaté.

 

“Nora” ,la primera de les tres obres de la "Trilogia de la imperfecció", està  basada en la gran obra d'Henrik Ibsen: "La casa de nines" ( 1879), una de les primeres novel·les que tracta sobre la independència de les dones, i que va suscitar gran polèmica en el seu dia, per un costat l’escàndol social, i per un altre banda una revolució per les dones de l’època, que van prendre com exemple a Nora com a model de dona moderna i lliure.

"La casa de nines" és la primera obra d'Ibsen representada en català, i l'obra més traduïda i representada d’aquest autor.

 

La Sala Atrium és per mi, un lloc de referència, un d’aquells llocs que quasi sempre en surto sorpresa, ja sigui per la posada en escena, les interpretacions o els seus projectes teatrals . És realment increïble que en un espai tan reduït es puguin fer coses tan grans. Amb Nora penso que han tornat a donar en el clau.

Primer de tot he de dir que m’ha agradat molt la proposta que ens ha presentat el director Raimon Molins; a partir del personatge de la Nora, la principal protagonista de l’obra “La casa de nines” de Henrik Ibsen, ha fet una proposta molt diferent del que havia vist fins ara, ha barrejat teatre d’interpretació amb projeccions audiovisuals filmades pels propis actors en directe. És cert que aquesta companyia en algunes de les seves propostes ja havia utilitzat les filmacions en directe, “Hamlet” o “Himmelweg” n’és un exemple, si no em falla la memòria. Però en aquesta ocasió és diferent, les càmeres i micròfons estan situats en diferents espais, fins hi tot, en alguns espais que no són visibles pels espectadors, i que formen part de la funció. Gràcies a les càmeres podem observar el que passa en el seu interior. Proposta que dona un punt d’actualitat a l’acció.  Ibsen a la seva novel.la situa l’acció a Noruega, el Nadal de 1879, la proposta d’en Raimon Molins és molt més propera i actual.

L’escenografia dissenyada per Clàudia Vila, esdevé un dels elements clau d’aquesta proposta. És una escenografia realista i alhora innovadora, on l’espai està molt ben aprofitat. Es tracta de la casa d’una família benestant, amb pocs mobles i sense cap mena de luxe. Mentre evoluciona el personatge de la Nora, hi ha un moment que l’escenografia es transforma, és justament en aquell instant on podem veure la casa de nines en la que està atrapada la Nora. Sensacional !!!

Pel que fa als actors tots quatre mereixen el meu reconeixement , però si haig de ser del tot sincera, la Mireia Trias, en el paper de Nora, està realment impressionant !!!, la seva interpretació va in crescendo  i evolucionant a mida que el personatge es va transformant, el seu comportament psicològic va canviant a mida que avança l’argument.

Pel que fa a la Patrícia Mendoza, no deixa mai de sorprendre’m la seva facilitat de fer creïbles tots els registres o personalitats del seus personatges.

A l’Oriol Tarrassón i la Gal.la Sabaté els hi falta un puntet de credibilitat, però tot i així, fan una feina increïble.

 

Aquesta obra és una crítica social. És l’enfrontament de la realitat de la dona contra les conviccions socials d’una l’època. Nora és l’heroïna que posa en qüestió i s’enfronta als valors de la societat que li ha tocat viure. Una societat dominada pels homes, on la dona té un paper irrellevant. La nineta del pare, la nina del marit. La dona “florero” actual.

En un moment donat Nora, es dóna compte, de la seva realitat, quina ha estat la seva vida..., i passa del món fictici, el d’una casa de nines, al món real que acaba de descobrir.

Allunyada d’allò que ens fan entendre que és el correcte i del que s’espera de les dones, busca el camí davant la possibilitat d’escapar del rol adquirit socialment, per apropar-se al seu jo més íntim: la llibertat de ser ella mateixa i la seva independència com a ésser humà, escollint el camí més difícil, deixar enrere la seva família. Nora finalment prefereix la soledat abans que viure en un món de nines, boniques d’aparença, però buides en el seu interior.

 

«I jo..., quina preparació tinc per educar els nens? No estic a l’altura d’aquesta feina. Abans tinc davant meu un altre deure. Haig d’educar-me a mi mateixa. I tu no ets un home per ajudar-me a aconseguir-ho. Me n’haig de sortir tota sola. I per això ara et deixo.»

 

En els anys 70, Noruega va ser el primer país del mon en aprovar una llei sobre la igualtat de gènere, avui en dia encara continuen lluitant.

 

 **** 1/2

Todo en el proyecto, para bien y para mal, tiene unas connotaciones del mundo sensacionalista y vertiginoso en el que vivimos. El escenario se vuelve así un espacio en constante cambio. Un desfile de personajes, actores, cámaras, músicas y proyecciones en directo, todo junto y revuelto, convirtiendo el texto en un revoltijo sobre-estimulado.

Tanta experimentación se convierte en un arma de doble filo: Si por un lado crea un rejuvenecimiento del clásico, por el otro difumina el texto y el mensaje, desviando la atención hacia la forma en detrimento del contenido. El caos puede ser bueno, siempre que se use en su justa medida y no convierta la efectividad en efectismo.

Lee la crítica completa aquí.