Una realitat trista i depriment. Això és el que ens explica Nerium Park, de Josep Maria Miró, a la Sala Beckett aquest mes. Una parella es compra un pis en una urbanització nova just abans de l’esclat de la bombolla immobiliària. El que en un principi hauria de ser l’inici d’una vida plena de bons moments, acaba sent una successió de situacions agredolces: no tenen veïns, tenen problemes a la feina, la crisi laboral, l’econòmica… i tot el conjunt va creant tensió entre la parella. Miró posa l’ull en un any d’aquesta parella, dotze mesos amb moments d’il·lusió, de patiment, de tensió, de por, de tristesa i també d’amor.
El text et deixa amb un regust amarg quan acaba la representació. La realitat que explica és tan punyet que traspassa els teus pensaments. L’acurada posada en escena de tot el muntatge se’t fica dins del cos. Les interpretacions de Roger Casamajor i Alba Pujol són sublims. Amb molta subtilesa mostren els canvis que es produeix en els dos personatges i com això afecta poc a poc a la parella. Arribes a sentir una empatia absoluta amb els dos personatges. A vegades et veus reflectida amb la Marta, a vegades amb en Gerard. Entens les seves pors, les seves il·lusions, els seus pensaments.
La posada en escena es converteix en un altre dels elements a destacar. L’escenari, representant la casa dels somnis dels protagonistes, es va il·luminant o enfosquint com a conseqüència dels sentiments retrobats en aquesta llar.
L’únic que se li podria retreure a Miró és l’empenta dels personatges fins a uns límits que, a vegades, semblen una mica forçats. En el fons, però, aquest aspecte és irrellevant.
No us enganyaré, no és una obra maca i bonica amb final feliç. És un text incòmode i cru que mostra una època que, malauradament, podria tornar. Miró desgrana aquesta realitat en cada paraula i gest dels seus personatges. Imprescindible viure un any a Nerium Park.