Todo lo que necesitas para ir al teatro

Mi relación con la comida: Un text complicat i una interpretació extraordinaria

Mi relación con la comida
15/06/2015

Una dona es troba amb un empresari teatral per parlar sobre una obra que ha escrit. Ell vol celebrar la reunió en un gran restaurant, però ella es nega a entrar en un lloc com aquell. “¿Es necesario que coma con usted? ¿En ese lugar? ¿Es absolutamente necesario? ¿Es necesario para mi obra?”. Així comença el monòleg “Mi relación con la comida”, un text escrit per Angélica Liddell, amb el qual va guanyar el Premio SGAE de Teatre 2014.

El fet del ser un restaurant de categoria és el  desencadenant de la reflexió sobre del seu origen i les seves conviccions.

L’obra és la reflexió que fa l’autora sobra la novel·la que ha escrit, adonant-se que la persona que li ha posat interès, és precisament aquella persona que representa tot allò del que ella està en contra. Conclusió final: decideix no vendre-la a la persona que significa tot allò que ella detesta ( final on borra totes les paraules que ha anat escrivint durant l’espectacle).

Es tracta d’un text intel·ligent, dur, complex i provocatiu; d’una intensitat fascinant i una gran cruesa. Un xorro de retrets i crítiques sense “floretes” on se’ns diuen les coses clares encara que ens siguin incòmodes. Un text que ens parla de l’art, la política, l’església, la guerra, la fam, els pobres, els rics,…, una reflexió sobre el feixisme i la misèria, la hipocresia, els plaers, l’art i la decadència de la cultura.

L’actriu Esperanza Pedreño, ens fa una demostració d’interpretació extraordinària davant d’un text realment complicat, difícil i d’un ritme trepidant; la quantitat d’informació és tanta, que el públic no tenim quasi ni temps de assimilar-la.

L’escenografia és nua, amb tan sols la seva paraula (plana i mecànica) i la seva presencia seran suficients per oferir-nos un espectacle realment impressionant. Tres elements metafòrics donaran molt de joc durant la representació: una enorme pilota vermella amb la que juga tota l’estona , un guix amb el que escriu al terra paraules claus en la seva vida i un meravellós vestit multifuncional, dissenyat per Daniela Presta que li servirà per despullar-se i deixar veure el seu ésser tal com és o tapant-se davant les coses que no li agraden, transformant-se al llarg de la representació.

Aquí us deixo una petita mostra del que podeu escoltar :

‘Los pobres de verdad son aquellos que no tienen opciones de prosperar’

«Yo merezco el escupitajo del africano. Yo merezco el odio del africano.  Yo merezco el odio del pobre.  Y la gentuza que come dos platos y postre en ese lugar merece mi odio.  Repito, se trata de la clase social. ¿Ya se ha olvidado usted de las clases sociales? Hablo del dinero».

“Pero a mí sí me gusta hablar de dinero.  Yo soy una hija de puta.  Yo soy una persona sucia.  Una auténtica puerca.  No me importa soportar su mierda en mis manos.  A mí sí me gusta hablar de dinero.  Que cada cual pague por sus privilegios.  A cambio de los privilegios debemos recibir odio.  A más privilegios más odio».

 

Penso que és un espectacle del tot imprescindible, d’aquells per pensar i reflexionar durant dies sobre tot el que s’ha dit. Nosaltres repetiríem sens dubte.

← Volver a Mi relación con la comida