Ara fa 15 mesos que vam veure MEXICATAS quan es va estrenar a Fira Tàrrega … i ens vam enamorar d’aquest grup d’actrius mexicanes i de la proposta. És per això que vam decidir tornar a veure-les a l’Escenari Joan Brossa on la representen fins al dia 15 de desembre.
Sota la direcció d’Antonio Calvo i la dramatúrgia de Sergi Belbel, a MEXICATAS, les actrius, en dotze escenes independents expliquen les seves experiències (individuals i col·lectives) en el seu exili per terres espanyoles i catalanes. Intenten comprendre i explicar com veuen Mèxic des de fora i com veuen Catalunya des de dins.
La companyia Cor de Maguey està formada per vuit actrius formades a la mateixa escola teatral de Ciutat de Mèxic, que es van trobar a Barcelona. Elles són Merlene Avendaño, actriu, ballarina, i periodista, Lupe Cano, actriu i intèrpret de música tradicional mexicana, Esmeralda Elizalde, actriu que realitza projectes escènics amb compromís social, Ariadna Ferreira, actriu, productora i investigadora teatral, Mónica Mar, actriu i directora, Thania Paulinni, actriu, docent i professora de ioga, Marisol Salcedo, actriu a qui vam aplaudir en el monòleg de Frida Kahlo. Viva la Vida (Sala Fènix 2017), i Nadia Zúñiga, actriu, directora i pedagoga teatral.
Cadascuna hi ha arribat a Catalunya per diferents motius i en diferents moments, i també per diferents motius decideixen quedar-se. Es troben, i després de compartir les seves històries de viatge decideixen crear un projecte. Així neix Mexicatas, de «sentir-nos d’aquí i d’allà, i de no pertànyer a cap dels dos llocs«. Contacten amb Sergi Belbel que els hi proposa que escriguin a partir de les seves vivències, i amb aquests escrits ell construeix el text que Antonio Calvo s’encarrega de dirigir.
Una escenografia quasi absent on només destaquen les cadires de colors diferents i al final, un altar, les vuit actrius, amb un vestuari acolorit, s’encarreguen de donar contingut i vida a cadascuna de les escenes. Amb un sentit de l’humor que no amaga els moments de dramatisme, implícit en algunes experiències viscudes, ens parlen de política, de memòria històrica, del procés català, de les vocals neutres, dels setze jutges, del que els hi fa por, de com veuen als Catalans, de com veuen als Mexicans des de Catalunya, …. la paraula que els hi ve al cap en sentir Mèxic, i la que els hi ve al cap en sentir Catalunya.
Ens fan riure de nosaltres mateixos, d’allò que ens identifica com a catalans als ulls de persones de fora, i al mateix temps ens fan copsar el dolor de sentir-se migrant, allunyades de les persones que estimen, dels seus menjars i dels seus costums, una enyorança que sovint les paralitza.
Han intercalat coreografies magnífiques com la que interpreten assegudes amb la cançó de «No volveré» i Mónica Mar ens ha regalat una magnífica versió de «La Llorona» davant de l’altar dels morts. Escenes impagables com la de la màquina de “tortitas de maíz”, o la de la platja, i monòlegs hilarants com el del pa amb tomàtec i com el construït al voltant de la dita dels «setze jutges d’un jutjat ….».
Una proposta actualitzada, que ens ha tornat a enamorar
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ