Els dinars familiars en dates assenyalades han estat una font d’inspiració indiscutible per a la ficció, mostrant els diferents conflictes personals que esclaten al reunir-se amb els parents i que s’acaben convertint en grupals. En aquesta ocasió, la data i la celebració és l’Acció de Gràcies americà i l’obra que el reflecteix és una de les recents multipremiades als Tony, tot i que la versió que podem veure no és la mateixa que es va fer als Estats Units. En general, es tracta d’un text ben portat en el que prima l’atenció als personatges i a les seves interaccions per sobre del plantejament d’un conflicte que ho faci esclatar tot. En aquest sentit, els diferents problemes que porten els personatges es plantegen amb naturalitat i la seva exposició permet empatitzar amb ells sense portar a l’exageració la situació per forçar la comèdia o el drama, alhora que no es renuncia a ells. Així, autor i director van de la mà i ofereixen un reflex d’allò que podrien ser moltes famílies al món, mostrant unes situacions a on aparentment no passen gaires coses, però que a on realment estant passant moltes, encara que no es diguin.
L’escenografia esdevé totalment funcional, ajudant a la posada en escena per veure els personatges sense que necessàriament siguin vistos per la resta. Això permet mostrar-los tant individualment com en interacció amb la resta, facilitant el poder veure els seus diferents comportaments al respecte i ampliant la seva dimensionalitat. D’altra banda, ens trobem amb unes molt bones interpretacions per part de tot el repartiment i amb una direcció solvent i efectiva, malgrat que discrepo en la posada en escena de l’última escena. Així doncs, tot i a tenir algun daltabaix, considero que es tracta d’una bona proposta, la qual tracta amb encert i realisme els conflictes personals i com són vistos a través dels ulls familiars.