L’últim ball de Gal Soler és una història d’amor tòxica que serveix per denunciar la violència de gènere contra les dones grans.
L’últim ball és una obra que parla de la invisibilització i normalització de la violència de gènere que van patir i pateixen algunes dones grans, i també de com moltes d’elles ho van viure o viuen amb resignació.
Tanmateix, no solen ser considerades un grup vulnerable, tot i que són un dels grups que més ha sofert i malauradament sofreix les violències masclistes.
La dependència econòmica, un major aïllament i soledat, la falta de suport social i familiar, i la persistència dels rols tradicionals de gènere tampoc ajuden gaire a visibilitzar i denunciar aquestes violències, ni per part de les víctimes ni tampoc pel seu entorn.
Mentiria si digués que no era coneixedora d’aquest tema. De casos en conec més dels que voldria. Ho vaig descobrir dins la meva pròpia família i també a través de la confessió d’algunes víctimes que van tenir la valentia de poder-ne parlar.
Gal Soler, Montse Miralles i el Daniel Cuello-Esparrell són els tres intèrprets que donen vida a la Roser, l’Arnau i l’Àngel. A ritme de bolero, pasdoble, tango, vals i el record del fill, descobrim aquesta colpidora història.
L’últim ball toca un tema molt interessant que remou. Hi ha moments certament emotius.
Molt convincent l’actriu Montse Miralles en el seu paper.
Barcelona. 1992. L’any de les Olimpíades. Any de grans canvis. L’enderrocament d’espais emblemàtics per construir-ne d’altres amb l’esperança que esdevinguin millors. Noves esperances. Nous models de convivència.
Ell és l’edifici a enderrocar. Ella l’esperança d’una vida millor. La solució: un nou model de convivència.
Felicitats a tot l’equip.