Qualsevol nou intent d’entendre el perquè de la Guerra Civil ha de mirar de deixar al descobert les vertaderes intencions del feixisme, sense embuts. En aquest sentit el que explica «Los niños oscuros… » és la crueldat del cop feixista a partir d’una de les conseqüències forçoses d’aquesta guerra, que obliga els pares a separar-se dels seus fills i d’enviar-los lluny, sense garanties que arribin a bon port.
El muntatge posa el focus en la por i l’estupefacció a parts iguals. La dificultat a l’hora d’entendre les raons que van dur alguns a matar els seus compatriotes és equivalent a la confusió de la posada en escena. Els diferents plans temporals en que es desenvolupa l’acció i els diversos personatges a la pell dels quals es fiquen els dos actors és buscada, ben segur, però probablement s’oblida de tirar un cable l’espectador voluntariós que prova d’enganxar-se a la història infructuosament.
L’esforç dels protagonistes és enorme i salven l’esquizofrènia a què podria haver-los empès un text complex amb elements interessants que rebusca entre els límits, si és que n’hi ha, del gènere dramàtic.