L’obra mestre de la literatura francesa arriba al Liceu de Barcelona de forma magistral. Sense paraules… sabia que seria una funció especial per a mi. Miserables té una màgia especial que t’atrapa de principi a fi i et posa la pell de gallina en més d’una cançó (el repetori es excel·lent i els actors/actrius tenen una qualitat escènica de 10). Quan surts de Miserables tens la sensació que no han passat les tres hores i mitja que dura l’espectacle, vols més… vols continuar submergida en la trama.
Ja vaig veure Miserables al BTM fa uns anys i us puc dir que en el Liceu s’han superat!! Ara s’han apropat més a la versió original de la novela de Victor Hugo, hi ha més aparicions d’algún que un altre personatge i s’expliquen millor les coses (per aquells que els hi fa pesat veure una obra tota cantada perquè es perden us puc dir que ara entendrieu millor les coses i sortirieu encantats amb la nova presentació dels Miserables).
En quan els actors, hi ha algunes noves incorporacions però la majoria es mantenen i és d’agrair perquè són espectaculars…. Considero que les veus d’aquest «elenco» actual són magnífiques (borden el número final, unes veus molt ben acompesades).
Ahir Jean Valjean va ser interpretat per Felipe Forastiere. Personalment no coneixia aquest actor i se que les comparacions són odioses…. superar a Geronimo Rauch serà molt difícil però Felipe és bo, té una gran tècnica vocal i la seva «calidesa» està molt ben aconseguida (una veu molt més aguda i tendre).
Les noies, Eponine i Cossete (espectacular la Lydia Fairén amb el seu «On my own» i Talía del Val emociona amb els seus lírics tot cantant «A heart full of love»).
He de destacar, també, a Marius interpretat per Guido Balzaretti («Empty chairs and empty tables» és la meva cançó preferida del musical) i a Ignasi Vidal com a Javert. L’Ignasi té una força increïble a escena i una veu sensacional. Un dels números més aplaudits de la nit va ser el seu dramàtic «Javert’s Confession».
Thénardier, interpretat per un camaleònic Armando Pita (aquest actor el vaig descobrir fa anys en el paper de «mestre de ceremonies» de Cabaret i considero al·lucinant la tècnica gestual de l’Armando en tots els seus papers… a més la seva veu trencada i la seva gràcia a escena és perfecte per enamorar-te del «mesorero» de Miserables).
Fantine… no se m’oblida la fantàstica Elena Medina… la cançó «I Dreamed a Dream» es de 10!. Enjolras… que puc dir d’un veterà com Carlos Solano al que li tinc tant d’apreci… fa gran cada pas que dona sobre l’escenari. És un gust veure’l en el paper de Enjolras.
Grantaire i el bisbe estan correctes. Són papers secundaris i no es poden apreciar del tot però van agafant forma a mesura que transcorre l’obra (per exemple, emociona molt quan Grantaire recull el seu germà Gavroche… tan macu el petit… Li han donat molt més text ara a Gavroche i és un encert perquè és una delicia de nen). Els petits són encantadors – Gavroche, Cosette, Eponine… me’ls menjo amb patates!!!
Bé… us asseguro que aquesta obra no us deixarà indiferents. Considero que hi ha un abans i un desprès de veure Miserables al Liceu, el lloc emociona molt i tal com dic en el títol acabes amb un clínex a la mà i els sentiments a flor de pell. En definitiva, una estrena apoteòsica. El Liceu es va plenar de bat a bat i el públic s’hi va entregar per complet. He de felicitar, també, a l’orquestra que sense ells Miserables no seria tampoc el que és (hi ha veritable talent entre els músics), els tècnics, l’escenografia, el vestuari, els maquilladors… Tot es digne d’aplaudir.