Franco, Lorca i els milers de soldats i civils enterrats en fosses comuns són el punt de partida i centre gravitacional d’una peça tant única com necessària. La directora i dramaturga Sílvia Ferrando capitaneja un vaixell postmodern amb tripulació sortida de les aules de l’Institut del Teatre pels mars revolts de la memòria històrica.
És una obra intel·ligent i sense treva. Té la capacitat d’incomodar-nos, fer-nos riure i emocionar-nos en qüestió de segons. Les escenes flueixen per si soles i s’enllacen amb total naturalitat. I el nivell energètic de tot l’espectacle és al·lucinant. Si bé és cert, que algunes propostes no acaben d’estar a l’altura de la resta, n’hi ha d’altres que són inoblidables. La metàfora del partit de futbol sense disputar la pilota o la imatge del monòleg fet d’esquena amb el tors nu (gràcies per ajudar-me a entendre l’escultura de Belvedere) seran de les imatges més potents d’aquesta temporada i, com aquestes dues, unes quantes més.
Els vents favorables de la situació política actual fan navegar triomfant damunt la cresta de l’onada una peça que sense cap mena de dubte ha remat molt per arribar fins on és ara. Els joves actors s’enfronten amb un l’enorme repte de tocar un tema que ha estat magrejat per tothom i ho fan destral amb mà però amb la suau i delicada precisió d’un forense. El talent i l’entrega damunt d’un escenari gairebé buit és totalment indiscutible.
Us agradarà a tots aquells que tingueu curiositat per veure què es cou dins l’Institut, aquells que cerqueu una nova llum, un nou relat, noves preguntes… dins de la memòria històrica o senzillament aquells que tingueu ganes de passar una bona estona però sense haver de sacrificar la intel·ligència, la reflexió i el bon gust escènic.
