Després de deixar de banda el fet que m’esperava veure una obra al més estil argentí, amb aquell to tan peculiar i característic que tan m’agrada dels teatre argentí, o la curiosa forma que tenen en construir els diàlegs, haig de reconèixer que “L’Omissió de la família Coleman” és una obra extraordinària en molts sentits: text, actuacions, i sobretot pel seu contingut i la seva autenticitat en retratar la nostra societat (gent incapaç d’entendres i ajudar-se els uns als altres). La famíla Coleman és Argentina, Espanya, Mèxic, EEUU, …., Catalunya. De fet Claudio Tolcachir escriu aquest text just en el moment en que el seu país hi havia “el corralito”, i és del tot aplicable a l’actualitat que estem vivint a Catalunya, pel que fa a l’incapacitat d’entendre’ns fins hi tot entre nosaltres mateixos.
La família Coleman està plena de membres incapaços d’entendres, perquè tot i que no paren de parlar, els hi falta parlar de tot. Tolcachir amb el seu text critica l’individualisme de la nostra societat i la manca d’empatia que hi ha entre els propis membres d’una comunitat, ja sigui a nivell mundial, estatal o local.
Tolcachir retrata la realitat d’uns personatges que pertanyen a una família disfuncional, una família amb moltes coses a solucionar, una família on cap dels seus membres ocupa el seu veritable rol familiar. Tolcachir ens els mostra tal i com són, sense la més mínima intenció de jutjar-los. Són personatges que es relacionen entre sí de manera brusca. Criden i no paren de parlar, però en realitat no es diuen tot el que s’haurien de dir.
El personatge principal d’aquesta família és l’avia (Francesca Piñón), ella és el tronc que subjecte a tots els seus membres, és el punt d’unió i contenció de tota la família. La seva filla, la Meme (Roser Batalla) és una dona immadura, i tot i que te quatre fills, en cap moment la veiem fer el paper de mare. Els seus quatre fills són fruit de dos pares diferents. Per un costat tenim els bessons Gabi (Bruna Cusí) i Damián (Ireneu Tranis), i per l’altre els germans Marito (Sergi Tordecillas) i Verònica (Vanesa Segura). La Gabi és la que ocupa el paper de mare i el Damián és un bala perduda que es busca la vida com pot. Marito és aquell personatge, que de la mateixa manera que Beto “el loco” de l’obra “El loco y la camisa“ de Nelson Valente, sembla el que no hi és tot, però que en realitat és el que diu tot allò que els demés callen. La Verónica es va criar fora de la família, el pare (absent a l’obra) se la va endur amb ell quan era petita. Ella és la mirada externa, de la mateixa manera que ho és l’Hernan interpretat per en Biel Durán.
Tot i que tots els actors s’impliquen al cent per cent interpretant els seus personatges, els que més m’han agradat i he vist aquella essència argentina que tant m’agrada, han estat la Francesca Piñón en el paper de l’avia, i al Sergi Tordecillas en el paper de Marito.
L’escenografia l’he trobat molt encertada, en ella es reflexa l’abandó, el caos i desordre en el que viuen els personatges d’aquesta peculiar família. Una família que intenten sobreviure dins del seu propi món. En ells veiem desesperació, egoisme, individualisme, falta de solidaritat, falta de responsabilitat, incomunicació. L’omissió està en que tots saben el que passa, però ningú fa res.
És la primera vegada que “L’omissió de la família Coleman” es presenta en català, i és el propi autor, Claudio Tolcachir, qui la dirigeix. Com a curiositat us diré que va ser estrenada en el menjador de casa seva. Porta més de 13 anys rodant pel món i s’ha estrenat en més de 20 països.
No us la perdeu!!!