A partir d’Eurípides i Séneca, dues tragèdies barrejades en aquesta versió d’Alberto Conejero i Lluís Pasqual i dirigida per Lluís Pasqual hem pogut veure aquesta MEDEA que envaeix amb una gran força escènica la Sala Fabià Puigserver.
Aquesta versió ha eludit la part dels textos clàssics que ja coneixem i ens apropa a una Medea dominada de principi a fi per la ira, incapaç d’acceptar, reclamant el que creu que són els seus drets com a dona i els dels seus fills com a nens.
Emma Vilarasau és una Medea amb una força i una resistència indiscutibles, imprimeix un ritme trepidant al seu personatge, encara que, al nostre entendre, ha estat sobreactuada en forçes moments. Cal afegir però, la incomoditat que deu suposar actuar absolutament mullada ….
Una Medea que s’arrossega i s’humilia, i al moment següent es mostra desafiadora i plena de ràbia. Una Medea que estima i al moment següent odia i mata.
L’acompanyen un magnífic Andreu Benito en el paper de Creont (també interpreta el paper de missatger) i un contingut Roger Coma que interpreta el paper de Jasón, dolgut pel que ha de fer, desterrant la seva dona i els seus fills, i a la vegada convençut de què és el que ha de fer. Els nens que interpreten alternativament Arià Campos-Pau Trujillo i Joan Farssac- Guim Luque, i la figura del preceptor, interpretada per Joan Sureda, completen el repartiment.
Una brillantíssima posada en escena amb moments espectaculars que ens deixen clavats a la butaca. La sala del Teatre Lliure amaga les seves columnes, i s’ha vestit de negre com si es tractés d’una enorme capsa que guarda una enorme pantalla.
Emma Vilarasau és sense cap mena de dubte, una de les nostres actrius preferides (per no dir la millor), però un cop dit això, hem de reconèixer que aquesta vegada ens ha decebut i molt. L’hem trobat sobreactuada i cridanera en excés, creiem que per demostrar l’odi i la ràbia no cal cridar i plorar durant tota la representació, perquè la desesperació es pot demostrar també amb la mirada o la gestualitat.
Aquesta excessiva sobreactuació, creiem ha estat expressament volguda per la direcció de Lluís Pasqual, que ens ha semblat totalment inadequada en aquest aspecte.
A l’altra banda de la balança, s’ha de reconèixer que la posada en escena és brutal, espectacular i immillorable. Malauradament no serà una de les millors propostes de la nostra llista de preferències d’aquesta temporada, perquè l’actuació no ens ha acabat de convèncer, i aquesta pesa massa sobre el conjunt de la proposta.
Una llàstima.
Si voleu veure la ressenya original sencera, només heu de clicar en aquest ENLLAÇ