L’Impossible és una adaptació teatral de Ramon Simó de la novel·la homònima d’Erri de Luca, un dels autors italians més importants dels últims temps.
Un espai escènic pràcticament buit. Dos protagonistes. Dues veus. El que creu en la igualtat i la comunitat, i el que creu en la justícia i l’individu. Un estira-i-arronsa que manté a l’espectador enganxat a la butaca des d’un bon començament. Una història que enganxa, i la força i experiència escènica de dos grans actors, Lluís Soler i Bernat Quintana.
Dos escenaris. La sala d’interrogatoris i una cel·la.
Dos estils literaris. El diàleg i l’epistolar.
L’interrogatori (diàlegs entre el jutge i l’acusat) és l’essència de l’obra. Mentre l’acusat defensa la seva innocència, el jutge intenta fer-li confessar la seva culpabilitat. Un estira-i-arronsa entre dues persones molt intel·ligents, astutes i del tot convincents. Les cartes que l’home acusat envia a la seva estimada des de la cel·la de la presó completen el text. Les cartes ens mostren la cara més humana de l’acusat.
Els diàlegs són molt potents, àgils, profunds. La tensió entre ambdós personatges no decau al llarg de tota l’obra.
L’Impossible és una obra que ens fa pensar en alguns fets autobiogràfics del mateix autor.Erri De Luca és un conegut militant i activista italià i que fa uns anys va tenir un judici en el qual va ser acusat d’incitar al sabotatge del tren d’alta velocitat entre Lió i Torí. De fet, vaig llegir que el punt de partida d’Impossible li va arribar mentre estava escalant una muntanya.
En una entrevista De Luca va dir que els seus personatges i trames néixen dels records, les vivències i dels relats d’altres persones. Per això del seu realisme escènic.
L’Impossible és una obra plena d’interrogants on el dubte és inevitable. Una obra que ens fa reflexionar sobre la justícia, la veritat, la llibertat i la responsabilitat.
Jo de vosaltres no m’ho perdria. En primer lloc, per l’oportunitat de gaudir de la magnífica interpretació de dos grans actors. Per la proximitat que ens ofereix la sala als protagonistes. Pel text. I perquè enganxa, sorprèn, i no decau en cap moment.