Després d’estrenar-se a la Sala Planeta durant el Temporada Alta d’enguany, arriba a la Sala FlyHard l’obra “L’home sense veu”, un text de Clàudia Cedó.
Clàudia Cedó va ser la guanyadora del V Torneig de Dramatúrgia Catalana que es fa cada any a Girona durant el Festival Temporada Alta amb el text «D.N.I», una comèdia sobre com una parella percep els canvis personals després de 10 anys.
Cal dir que a banda de directora i dramaturga teatral, la Clàudia Cedó és Llicenciada en Psicologia, i que el text sorgeix a partir d’un projecte que l’autora va crear, anomenat Escenaris Especials, que oferia cursos d’art dramàtic a aquests alumnes amb autisme per tal de treballar amb ells les habilitats socials i comunicatives a través del teatre. Un projecte que volia utilitzar el teatre com a eina d’intervenció psicològica.
“L’home sense veu” ens parla de la comunicació dins la incomunicació. De com la comunicació virtual guanya la partida a la confusió, la solitud i la incomunicació.
De vegades no calen paraules per comunicar-se. Tan sols cal intentar-ho.
La Clàudia Cedó ens presenta a dos personatges, en Tom i la Cecília, que tot i que són molt diferents, tenen un punt en comú, la soledat, la incomunicació amb qui tenen al voltant . Són dues persones amb ganes de trobar-li un sentit a la vida. La Cecília des de la soledat de la seva vida avorrida i sense emoció, i en Tom des del món de l’autisme. Dos persones que mitjançant la imaginació, convertint-se en un parell d’astronautes, són capaços d’arribar a connectar un amb l’altre, travessant totes les barreres que els separen dels seus respectius mons. La Cèlia aconsegueix arribar a l’univers intern del noi, representat escènicament com la lluna.
El treball interpretatiu que fan la Cristina Cervià i en Jordi Subirà és realment excel·lent.
Clàudia Cedó, degut a la seva experiència professional amb nois que pateixen autisme, ha volgut compartir amb nosaltres aquella sensació que es té quan algú molt tancat en ell mateix et dona “permís” per entrar al seu món ja sigui a través d’una mirada, un somriure o un gest.
Tot i que de vegades una es perd en alguns detalls de l’obra, és un d’aquells espectacles que paga la pena d’anar a veure.
*** 1/2