“L’habitació del costat o L’obra del vibrador” (2009) és la versió catalana de Joan Sallent de “In the next room, or The vibrator play” de l’escriptora nord americana Sarah Ruhl.
Ruhl es va inspirar en el llibre “La teoria del orgasmo” de Rachel P.Maines, per escriure aquesta comèdia.
Durant molts anys el plaer sexual li va ser negat a les dones. El sexe des d’una perspectiva de gènere femení havia estat reprimit i silenciat. La dona tan sols era un “objecte” que l’home utilitzava quan li venia de gust. Però l’impuls sexual és innat, el tenim tots, forma part de la nostra naturalesa, ja siguis home o dona. Parlant clar i català, que tots en tenim de calentons. D’aquest instint ja se’n parlava en l’època grega. S’anomenava hystera, una malaltia que li era atribuïda principalment a la dona (dons es creia que venia de l’úter), i que es curava mitjançant el massatge manual de la zona genital femenina fins a provocar-li, el que en aquella època s’anomenava , el paroxisme histèric. En fi una masturbació per provocar l’orgasme. Està clar que aleshores ni elles sabien el que era un orgasme, ni els metges gaudien fent aquest tipus de massatges.
També es cert que en totes les èpoques hi ha hagut gent més avançada que altra, amb una vida sexual satisfactòria, com és el cas del personatge de l’Elizabeth (Adeline Flaun), la dida dels senyors Givings (Ivan Benet i Carlota Olcina).
Tot i que és una comèdia que ens parla d’insatisfaccions i satisfaccions sexuals, no cau dins la vulgaritat i aconsegueix donar fondària a certs temes com l’experimentació sexual, l’aprenentatge, la satisfacció sexual , les relacions de parella pel que fa a l’estimació i l’alliberació sexual. Penso que la clau de l’obra és justament el moment de l’alliberació sexual de la parella del senyor i la senyora Givings. L’amor, el contacte, l’experiència compartida. Estimar, sentir i gaudir junts.
M’ha agradat : El text. La magnífica feina que fan tots els actors, especialment la Mireia Aixalà i la Carlota Olcina. Felicitar a tots aquells que no es veuen i que sense ells res seria possible, com l’Alejandro Andújar responsable de la meravellosa escenografia i vestuari, en Jaume Ventura “l’Edison d’aquest projecte” que dona llum a l’espectacle i les composicions musicals d’en Carles Pedragosa que li dona aquell punt poètic i màgic. La direcció impecable de Julio Manrique. La bellesa i tendresa de l’espectacle. L’aprenentatge i coneixement d’una realitat de la que no n’era del tot conscient.
No m’ha agradat: La durada de l’obra. Penso que una retallada no li aniria gens malament. I també dir que m’he avorrit durant algunes de les escenes.
***1/2