Moltes ganes de veure aquesta nova/vella proposta d’aquest clàssic de Beaumarchais, escrit entre el 1777 i el 1780, i que és la segona obra de la trilogia començada amb «El barber de Sevilla» (1772) i acabada amb «La mare culpable» (1792).
Aquesta va ser l’obra escollida per commemorar el 40è aniversari del Teatre Lliure que va iniciar les seves representacions a Gràcia el 2 de desembre del 1976. Les Noces de Figaro que va aixecar en Fabià Puigserver, va ser estrenada el 7 de febrer del 1989 i va representar un reconeixement de la feina que s’estava desenvolupant al Lliure, va ser un èxit de públic i va fer gira durant quatre temporades.
En aquesta ocasió s’ha tornat a partir gairebé des de zero si bé s’ha respectat l’escenografia i el vestuari per intentar no allunyar-se massa del que es va fer l’any 1989. L’única actriu “repetidora” d’aquell muntatge és Mónica López que va interpretar el paper de Susanna en la gira.
Una proposta fresca i amb una àgil posada en escena. Les interpretacions de tots els actors és esplèndida, però volem destacar especialment a la Mar Ulldemolins que broda el paper de l’entremaliada Susanna, en Joan Carreras en un comte seductor acostumat a aconseguir el que es proposi i Marcel Borràs en un Fígaro perspicaç i innocent alhora que intenta preservar la seva relació al preu que sigui. Això sense desmerèixer la resta d’interpretacions que es complementen perfectament fent un equip brillant. Destacar també la magnífica il·luminació que dona personalitat i vida a tota la representació.
Un text clàssic que coneixem abastament, que l’hem vist reiteradament, especialment en la seva versió operística i que fa pocs dies la vàrem tornar a veure al Liceu, amb la versió dirigida precisament per Lluís Pasqual. Potser és aquesta la causa de què el seu argument ja no ens sorprengui massa i en algun moment tants embolics ens arriben a cansar. És per això que acaba resultant per nosaltres una mica llarga, i no pas pel temps de duració que amb l’entreacte arriba a les tres hores, sinó per la manca d’interès en una obra excessivament coneguda i amb un tipus d’humor que ja ens ha deixat d’interessar.
Malgrat el classicisme del text, curiosament té moments impagables, que no semblen que puguin haver estat escrits en aquella època, com és el monòleg feminista de Marcelina (excel·lent Victòria Pagès), el monòleg de Fígaro quan sincerant-se amb el públic ens explica la seva vida tot mirant-se directament als ulls, i el paper d’una justícia totalment supeditada al poder, la sentència que dicta és la que dicta el comte ….un mirall que reflecteix clarament el poder corrupte de l’actual PP.
Si desitgeu llegir l’apunt original, només heu de clicar AQUÍ