Vista en el seu context i amb perspectiva, una obra com aquesta té tot el sentit del món. Si pensem en la trajectòria de Xavier Albertí com a director del TNC, iniciada amb l’estrena de Taxi que pretenia recuperar l’esperit del Paral·lel, és lògic que el seu comiat, després de 8 anys, continuï i tanqui aquesta narrativa. Això sí, ara toca fer-ho des d’una mirada més crepuscular. Han estat temps convulsos, difícils i canviants, en molts aspectes, i això es veu, en certa manera, plasmat al muntatge.
Ambientada a la Barcelona dels anys 30, poc abans de la Segona República, l’obra exposa, de manera pausada i elegant, la tristesa d’un món que s’apaga, uns colors que desapareixen i una joia de viure que ha deixat pas a la melancolia. En forma de retaule de personatges, el text escrit per Lluïsa Cunillé és, a vegades, tan pessimista que deprimeix. El to lànguid, espès i desassossegant li passa, en molts moments, factura al ritme. Al mateix temps, però, la posada en escena crea una poètica visual de la decadència veritablement lloable. Podem dir, per tant, que L’emperadriu del Paral·lel, com una ànima en pena, deambula per un estat d’ànim entre el dol i la nostàlgia, i això és bonic i llastimós al mateix temps.
No és una revista, no és un musical, no és una comèdia ni és, del tot, un thriller policíac, però sembla haver sigut tot això en algun moment. Aquesta és la sensació que transmet l’existencialisme de la peça i, més enllà de com paeixi això l’espectador, com a metàfora del que ens vol parlar, és, sense cap mena de dubte, tot un encert.