Aquesta és una òpera que ens havia agrada molt, malgrat que ens feia més patxoca fa uns anys quan ens estàvem iniciant en el món de l’òpera; ahir la vàrem tornar a veure, ja que entrava dins del nostre abonament; segurament no hauríem anat a veure-la, si no fos així, perquè sincerament és una producció de la que ja estem una mica cansats, tot i que reconeixem que Mario Gas, en el seu dia va fer una filigrana.
Recordem l’última vegada que la vam veure, el 30 de maig de 2013, no tant per l’òpera en si, o per les interpretacions de Villazón o Maestri, sinó per la gran escridassada que els espectadors del Liceu vam atorgar als, aleshores, prínceps d’Espanya.
L’escenografia mostra una mena de pati de veïns, un espai central amb un gran fanal, envoltat d’habitatges amb un bar, un quiosc i un estanc. Els veïns fan la seva vida, pugen i baixen. Només canvia la il·luminació i petits elements durant la representació com les banderes a la balustrada, a la celebració de la festa de les noces amb què s’inicia el segon acte…. per cert un inici força peculiar, perquè s’inicia amb les llums de la sala encesa, el director de l’orquestra absent del fossar, els espectadors de la sala parlant com si res i l’escenari representant una festa amb un guirigall important… i això durant diversos minuts fins que finalment l’orquestra comença a fer sonar els seus instruments.
Ahir l’orquestra estava dirigida sota la batuta de Ramón Tebar, que a estones va acabant «tapant» una mica les veus; un cast encapçalat per tenor Pavol Breslik com a Nemorino, Jessica Pratt com a Adina, Paolo Bordogna com a Belcore, Roberto de Candia en el paper de Dulcamara i Mercedes Gancedo en el de Giannetta.
Inicialment a en Pavol Breslik l’hem trobat força fluixet de veu o potser era l’orquestra que passava per sobre; per sort després ha anat millorant i finalment ha acabat interpretant l’ària més famosa d’aquesta òpera «Una furtiva lacrima» de forma notable. El que si hem de reconèixer, és que s’ha bolcat com a actor al 100% en el seu paper i en aquest aspecte creiem que ha estat un grandíssim Nemorino.
Però la gran triomfadora de la nit ha estat la soprano Jessica Pratt que ha interpretat vocalment una Adina extraordinària, encara que la seva actuació escènica no ha resultat massa «fresca».
Ens ha agradat molt el Cor del Gran Teatre del Liceu i en aquesta ocasió s’ha lluït especialment.
La nostra valoració és de 8 sobre 10
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ